Observant córrer Peus-Quets (5ª entrega)

Observant córrer Peus-Quets (5ª entrega)

Trail a la Serra Calderona dissabte de bon matí. La VIIª Carrera Regimiento Lusitània del Regiment Lusitània de Caballería nº 8, amb base a Marines, consta d’ un recorregut sense massa dificultats, en principi, llevat de la distancia 17k300 i 470m de desnivell . Les pistes forestals de la Calderona, els pins negres, les carrasques, els tallats i les muntanyes de pedra roja son el decorat que els deu Peuets i Peuetes van a “visitar” avui. Prova ideal per a entrenar l’ últim fons abans de la Marató. Deu Blavets entre tant verd militar porten l’ esport Suecà al Camp de Túria. Bonic circuit, al final on uns acaben xiulant i d’ altres bufant… Un preciós trencacames que castigant genolls i turmells alegra la vista, el cor i l’ ànima malgrat que, la distancia promesa al remat, ha sigut de 18k700!

peus-quets-8nov2015-2Diumenge, a Cullera, la Societat Musical Sta. Cecilia consolida la seua IVª Volta a Peu solidària a favor de les persones afectades per l’ Alzheimer. El clàssic circuit de 7,5K es corre molt veloç. Quasi una vintena del Club hi van i els que també prepararen la Marató, faran després de la cursa el retorn al poble corrent pel camí Vell de Sueca. Sari Roselló i Lourdes Lledó després de la “Lusitania” del dissabte, fan un “bis” avui a la cursa de Cullera. Insaciables!

A Xirivella, Lourdes, Mariola, Prese i Pepe disputen la XXª Mitja. Per a Prese Claver serà el darrer assaig abans de la Marató i en trau el millor rendiment: fa 1ª en Veteranes B. Un fenomenal colofó a tres mesos de dur i intens entrenament. I jo i tot Peus-Quets ho celebrem amb alegria. Així es fa. Així es corre. Així es guanya!

Diumenge també es corre la 30ª edició de la Pujada al Castell de Xàtiva. Sales Mañez i Luisa Carbó, a la recerca de novetats s’ hi apunten compromeses amb dos amigues que s’ inicien en el món del Running. Excel·lents resultats amb les noves corredores malgrat la dura ascensió i immillorables sensacions de les nostres blavetes.

Qui eres,… perquè eres runner?
Crec en la determinació humana. Es més poderosa que les armes. (Dalaï Lama)

Als inicis de la crisi, cridava poderosament l’ atenció la quantitat de gent que de colp a repent es tirà al carrer, no pas per a protestar, que també, sinó per a caminar, córrer o fer bicicleta. El Runner ja era part d’un col·lectiu nombrós, però va ser massiva la gentada que del 2007 al 2010 va optar per omplir el seu temps de sana ocupació.

L’ atur va permetre a molts de tots nosaltres fer coses, actives la majoria d’ elles. Pot ser qui tenia mitjans comprava una bicicleta, culot i cales. Qui no un senzill pantaló curt, una samarreta i unes sabatilles. I tots dos se llançaven al asfalt. L’ exercici fa pensar menys; la síndrome de Forest Gump arrelava ràpidament com un costum necessari a les ànimes de tots. Pot ser ara, ja es corre per amor, per plaer, o per necessitat fisiològica primària, o psíquica! Es una expressió física sense dubtes. Es també, a totes llums, una qüestió antropològica bàsica. Corren Massais, Tarahumàras, Eritreus, Peruans, Hurons… corre tothom! Els Suecans també! El que no sé si es per mancança d’ alguna cosa molt endinsada als esperits, o per excés d’ ella.

Que fa que una persona s’ inicie a la cursa a peu? Que sent? que experimenta? Perquè eixa metamorfosi? Com ha mogut aquest moviment global a tots els continents? Quina es la finalitat? Moltes preguntes a les que es complicat donar resposta. Faria falta estudis i estadístiques de metges, antropòlegs, sociòlegs i psicòlegs. Si,… es complicat.

Després de quasi tres anys freqüentant el món dels Corredors Populars a través de Peus-Quets, puc afirmar que l’ arc de meta de cada cursa no es la finalitat anhelada. Això es tan sols un graó cap a un’ altra fita. Quina? L’ anuari de proves té molt programat. Amb antelació i… entusiasme! La meta a les 11h del matí, a penes traspassada, ja es història pretèrita. Lo que val, ara, i sols han passat cinc minuts, es la pròxima carrera!

Alguna cosa se m’ esmuny entre el pensament i el raonament. Pot ser el corredor va a la recerca de quelcom més gran, més lluny, més eteri. Por ser busca una felicitat diferent en camps més metafísics que físics. A lo millor alguna sensació més intel·lectual, una levitació cap a una dimensió suprema… a través del patiment. No fuig de res, sinó que ho persegueix. I no, definitivament no! Córrer no es de covards. Córrer es ser valent, molt valent.

He sentit, he observat, he comprovat que posant el cos quasi al límit, el atleta aconsegueix la alegria de l‘ ànima. Pot ser té que veure en realitat amb allò que diuen que segrega l’ organisme. Allò de les hormones del benestar. La serotonina, la dopamina, les endorfines… O això es una conclusió científica que no accepta veritats menys tangibles i més transcendents?

Jo crec amb fermesa que la raó es més profunda, mes sentimental. Gens profana! Definitivament, la meta no es la “botifarra” de lona engomada inflada d’ aire on penja el cronòmetre. La meta està dins de cadascú dels corredors, al seu cervell, al seu cor, al seu esperit. Els anys m’ han portat a saber que no sé res. Però això, ara, si que ho sé!

Com qualsevol filòsof, busquen la Veritat. Com els Budistes, volen atènyer el Nirvana. Però hi ha que anar amb compte. També així es corre un petit perill: si només es presta atenció a la meta, no s’ apreciaran les flors del camí!

Joanjo Presència
Peus-Quets


 

Deixa un comentari

El vostre correu electrònic no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada