Sóc pare de dos xiquets, un de nou anys i un altre de tres. Quan em dispose a escriure estes lÃnees els dos porten catorze dies sense eixir de casa. Només veuen el carrer si s’asomen a la finestra, com fan cada dia mentre Déu sap que pensaran.
Tal vegada tú, que estàs llegint este article, també saps d’allò que parle. La teua situació pot ser siga semblant a la meua i, després de tants dies a casa, t’ha fet pensar i reflexionar, com a mi, en silenci. Ara m’agradaria, però, compartir algunes d’eixes reflexions amb vosaltres
Vaja per davant que, des del primer moment, respecte i acate les instruccions que han donat les autoritats sanità ries. Ara be, reconec que algunes d’elles han fet plantejar-me una série de dubtes o preguntes que, supose, mai trobaran una resposta de qui hauria de donar-la.
Sempre he escoltat parlar molt de la protecció de la infà ncia i de les necessitats d’este col·lectiu, per nomenar-lo d’alguna manera, on es trobarien immersos els meus dos fills. Les estadÃstiques parlen, en l’actualitat, d’uns 7 milions de menors de 15 anys a Espanya.
Doncs bé, des del primer dia, tota esta crisi l’he trobada focalitzada en els adults. He seguit les compareixences del president del Govern per televisió i en totes elles he trobat a faltar paraules destinades a eixe grup vulnerable que representen els nostres xiquets i les nostres xiquetes, que cadascú a la seua manera, estan patint també totes les reestriccions. Per si fora poc, llisc que a Noruega la primera ministra va dedicar fa uns dies mitja hora d’una roda de premsa a parlar dels menuts en televisió. Acà tot és molt diferent.
A Espanya, des del primer moment, es va autoritzar als amos de gossets a treure a passejar els seus animalets. Consulte i trobe que al nostre paÃs hi ha 13 milions de mascotes enregistrades, moltes més que menors de 15 anys. Em sembla una mesura encertada, per suposat. Però, que ha fet l’Estat Espanyol en este cas? Jo vos ho diré: confiar en que les persones que treuran a fer les seues necessitats als animalets, moltÃssimes a tot el paÃs, compliran amb la seua responsabilitat i no abusaran d’eixe ‘privilegi’ per evitar aixà el contagi.
Eixa confiança de la que parle, no obstant, no s’ha tingut en compte en el cas dels pares i les mares dels xiquets i les xiquetes. A nosaltres no ens han permés, per exemple, treure als nostres menuts a passejar dià riament uns minuts amb totes les mesures de seguretat que calguen: d’un en un, acompanyats de prop per un adult, en determinats horaris, respectant distà ncies de seguretat, sense utilitzar parcs ni zones comunes, etcètera. Ni tan sols s’ha tingut en consideració eixa possibilitat.
La meua opinió, que no deixa de ser una més de tantes i tantes, és que esta crisi sanità ria ha aconseguit fer invisibles als menuts, els ha silenciat. En dóna la impresió, com he llegit no recorde on, que no volen que els nostres fills i filles molesten, ni que facen soroll, ni que alteren un món que sembla més reservat per als adults. Els nostres suecanets i les nostres suecanetes han desaparegut per complet de la vista pública. Ara sà són un assumpte exclusivament nostre, dels seus pares i mares.
També estan aquells que veuen als menuts com poc menys que unes bombes biològiques, com uns ‘supercontagiadors’. Quan en realitat qualsevol persona podem contagiar el virus durant el perÃode d’incubació, també els que van a treballar en el transport públic de bon matÃ.
Dit açò, insistisc que cal respectar les decisions dels qui ens governen, entenc que assessorats pels qui de veritat entenen de tot açò, els metges. Però permeteu-me que el fet que altres països com França, Bèlgica o Suïssa hagen optat per altres regulacions més atentes amb la infà ncia ha fet que trobe a faltar, almenys, una explicació. O és que són estos països uns imprudents? No ho crec.
I ja per acabar, voldria puntualitzar que este confinament té un fort component de classe, és a dir, no és el mateix passar-lo en una casa ampla, amb llum, amb terrasa o inclús amb jardÃ, com passar-lo en xicotets pisos interiors de menys de 90 metres quadrats sense apenes il·luminació natural.
No sabem fins quan es perllongarà esta situació. Esperem que tot torne a la normalitat quan abans. No obstant, vagen els meus à nims a eixes families de Sueca que, com la meua, esteu passant esta crisi amb els vostres xiquets i xiquetes a casa. Els nostres ‘peques’ també són uns herois i unes heroines.
Julián Sáez
Pare de dos xiquets
* En un altre moment, si decà s, parlarem dels deures escolars en les cases. Això dóna per a moltes més reflexions.
