El passat dissabte dia 2 de Setembre, els Amics del Coet de Sueca van celebrar la seua 15ª cordà, condicionant un lloc de gàbia tancada, específicament pensada per a fornir la seguretat màxima als espectadors, establint dos perímetres de protecció amb les mesures que marca el protocol per a eixos esdeveniments. A més de tot això amb control de entrada al recinte sols per a persones acreditades, ambulància, camió cisterna i bombers. Tot premeditat, pensat i sospesat.
Els coets que la empresa Ricasa ens proporcionà foren immediatament trasbalsats a uns caixons fabricats per a la anomenada “cordà de caixons”, coberts de pintura “anticalòrica”, amb portell corredís de tancament ràpid i hermètic. Cadascú de nosaltres anava abillat de pur cotó, ulleres protectores i cap cobert amb gorra o barret.
És evident que la seguretat va ser la preocupació més important per a l’ Associació Cultural Amics del Coet de Sueca. Eixe és el primer credo del bon coeter. I procurar-ho per als altres és fonamental. – No hi ha coixí més blanet que una consciencia tranquil·la i un cor en pau! –
Fem, abans de relatar tot allò del dissabte, una miqueta d’ història resumida dels orígens de la cordà.
Ens remuntarem fins el segle XIV, al voltant dels anys 1310-1320. Encara per descobrir la utilitat de la pólvora per a usos bèl·lics, esta servia per a festejos i celebracions. Es va donar per interpretar al bell mig de la Catedral de València, la vinguda de l’ Esperit Sant, la Pentecosta. Amb un carret penjat d’ una corda a lo llarg de la nau central de la Seu, se col·locaven uns quants coets, que encenien a la flama del ciri Pasqual. Mentre anaven estirant el carro, els coets anaven soltant-se, caient entre centelles i foc representant la part de la Trinitat que imagina i plasma el catolicisme com una coloma. Esta última fou sumada a la festa l’ any 1359 on existeixen escrits que ho documenten. Es fixà la figura d’ una colometa blanca a sobre del carro dels coets, augmentant l’ efecte del foc diví i la màgia de l ‘acte i que se donà per anomenar “el Misteri de la Colometa”. Però al 1469, el misteri van desembocar en tragèdia, en un incendi al migdia del 21 de Maig.
La cordà passà a celebrar-se fora, esdeveniment que a lo llarg del temps, passats els segles, adquirí un caire més festiu i pagà, sumant-hi la possibilitat de jugar amb els coets, perdent la primitiva accepció religiosa de la cordà, la Colometa, el foc diví i la arribada celestial de l’ Esperit Sant!
Com a dada interessant, també hi ha documentat que al 1412 es prohibí encendre “coets corredors” a la ciutat de València. No es coneix cap escrit que anul·le la anterior censura. La referencia es per a divulgar que lo que avui anomenem coet borratxo, al segle XV ve denominat per coet corredor. Jo els batejaria de coets bojos…
La festa del dissabte començà a les 9, amb una curteta exhibició de bengales de intermitència i color, de les s’ agafen amb pinces pel calor que desprenen. Algunes processons avui en dia van acompanyades de bengales de foc silenciós durant la volta de la desfilada, o a l’ acomiadament del sant o del Crist.
Acabat este xicotet entremès, flanquejada per l’ alcaldessa Raquel Tamarit i pel regidor de festes Pau Roselló, la festera Major, Maria Viñoles, per a botar foc a la metxa del carro, hagué de demanar permís al soci més antic dels Amics del Coet, Eugenio Gil, com mana la tradició – Pot encendre la cordà, i el que no vulga pols… que no vaja a l’ era! –
Hi va haver 8 carros amb “coets corredors” infantils, expressament fabricats per a que no alcen el vol i sols córreguen pel terra. Teníem dos joves infants de 10 anys i de set, degudament “impermeabilitzats” contra el foc i acompanyats per un adult responsable al càrrec. Cremat l’ últim dels huit carros, “xiquets fora”!
Passàrem a la cordà de caixons. Dos persones per caixó, l’ u abocant coets, dos o tres dotzenes a cada vegada per huit caixons, l’ altre tancant amb molta cura i rapidesa la porta corredissa del caixó. Cada abocament constava de entre 200 i 300 coets, encesos tots d’ una… un veritable infern en mig de la Avinguda Ciutat de Pamplona. Els coets prenien vida en veure de lluny la llum del foc, amunt i avall, vomitant gotes incandescents, guspires com expulsades per centenes de volcans, que te venien de baix, de dalt, a la dreta i a l’ esquerra, de cara i per l’ esquena, coets que et colpejaven les cames, el tors i el cap, les flames que et fregaven de prop el nas, o et pintaven la camisa d’ unes ratlles de socarrat. La barreja preparada de coets de xiulit, coets de quatre parades i de foc seguit feia que les explosions fossin una simfonia, quasi a compàs, amb els seus contratemps, els seus silencis, els “in crescendo” o els “vivace” o “molto vivace”.
Preciós, una barreja de risc voluntari en admirar un quadre viu, en quatre dimensions, on el fum te transporta la pólvora a la pituïtària a la força i el tro i el xiulet dels coets te traslladen les vibracions que t’ omplin les retines. I és que el coet té sabor, si, sabor. Sabor a vida, sabor a bellesa, art i plasticitat.
Amb la meua càmera dins del recinte, em semblava situat com dins d’ una obra d’ art, on la bellesa es movia, anava i venia, viva i bonica, dolça i ferotge al mateix temps, llum i foscor, espurnes gracioses delicades i fortes que s’ allunyen i tornen en un continu ball de coets embogits, trons i frecs, xiulits i color.
Les acrobàcies de centenes de coets fent salts mortals i loopings em trasbalsaren als meus anys de joventut, on ens desplaçàvem de cordà en cordà pels pobles de la Ribera en festes. Eixe es el múscul del coet i del foc, del tro i del fum. El coet té ganxo, atrau i enamora. Més de 4000 coets es tiraren el dissabte per a la vintena d’ aficionats que allà estàvem. Vint bojos pel foc, vint xiquets granadets gaudint de la cordà, i hem de recalcar que açò ho ha fet possible la gent dels Amics del Coet, amb el seu president Toni Pérez al capdavant, Anna Rocher, Ignacio Rocher, Sergio Sobrino, José Maria Alonso, Boro Sisternes, Kiko Ortolà, Manuel Tomàs, Eddy Pérez, i Toni Llopis…
Gràcies Amics del Coet, i gràcies als “coeters” que vingueren de Paterna, Alaquàs, del Cabanyal de València i d’ Albal, i al regidor Salvador Jiménez que va estar tota l’ estona dins de la gàbia amb tots nosaltres. Gràcies a l’ Ajuntament que posà en marxa un gran dispositiu de seguretat i de personal per a ajudar-nos en allò que fos necessari.
Ja en contem una més… i de les bones! Felices festes Suecanes i Suecans, i feliços… coets!
Joanot Presència
