La setmana passada fou extraordinària en el més perfecte sentit de la paraula, es a dir… fora de lo ordinari, en quantitat, qualitat, diversitat i interès de les proves celebrades. Aquesta setena que acabem de tancar sols se pot contar una cursa, però una cursa… d’ Or i així es perquè els Maratonians de Peus Quets estrenen la nominació de “Etiqueta d’ Or” que li atorgà la IAAF (International Association of Athletics Federations) al circuit Valencià de Marató. Es un honor!
Diumenge, a la prova de València
Enguany el 10K i la Marató mouen a les 8h30. Matinet, a la frescoreta. Un servidor s’ adorm i té que esprintar per a no fer tard a l’ eixida… Els voltants del Umbracle, l’ Avinguda de la Autopista del Saler i el Pont de Montolivet estan que s’ ensorren de tanta gent: quasi 28000 corredors entre les dos proves. Nou rècord.
Dels 18.800 Maratonians, ben pocs estan tranquils. Més de la meitat d’ ells i elles estan preguntant-se que carai hi fan allà, qui hos… els ha manat apuntar-se a esta bogeria. Un altre alt percentatge no se fa la pregunta perquè té clar que ha volgut estar-hi, i s’ ha preparat per a aconseguir creuar meta, però està igualment nerviós i pega botets convulsivament, com activat per un ressort incontrolable. Uns altres molts, concentrats, se repassen mentalment la cursa, els punts kilomètrics , els temps, la cadència, la estratègia… En poques paraules els nervis se palpen, la por se pot tallar i la incògnita del futur immediat tenalla la tràquea de milers de Runners “enfredolinats” i inquiets. La totalitat dels corredors voldria haver acabat ja!
Se dona l’ eixida. Una multitud bigarrada mou iniciant el fluir d’ un riu immens de taques de colors, ondulant directe al Parotet. Maratonians a la dreta, 10K a l’ esquerra. Els recorreguts han canviat. Pareixen més agradables. Veurem al final dels 42K si hi ha més somriures que el 2015. Com també veurem en esta competitiva “casta Runner” on res es suficient, si el treball de tants mesos i la concentració mental han sigut els necessaris i adequats. Del 10K, unes quantes Blavetes agafen un equivocat camí per ingressar al “caixons” de sortida… i mouen quasi dotze minuts darrere del cotxe que tanca la carrera! Han de recuperar kilòmetres i temps per a remuntar fins a integrar-se a la cua del 10K. Comencem el dia amb una gesta i de les grosses!
Sonia, Eloïsa, Coki, Mila, Pilar, Reme, Patricia, Toñi i Alicia a la 10K. Sis d’ elles equivoquen el camí per a atènyer els caixons d’ eixida del 10K. La organització les obliga a esperar que passe la riuada de la Marató per a sortir, i al final surten… 12 minuts després del tret d’ eixida! Mal humor, disgust, imprecacions d’ irritació maleint tot bitxo vivent! Primer repte del dia: caçar el furgó de seguretat i remuntar fins on se puga al sí del pilot de Runners. Ho aconsegueixen, i tant que si! El lleu fora, Mila i Coki animant, estimulant i esperonant unes i altres ja les tenim al cap de quatre kilòmetres incrustades al gruix del grup. Respirar i remuntar places es ara la tasca obligada. No ha quedat mal al final. Totes nou marquen un bon temps, cadascuna dins de la seua línia. Repte aconseguit i nova i curiosa anècdota per a contar. Lo més important: elles s’ en riuen encara i lo que els queda de riure-s’ en. Caldrà, d’ ara en avant, prendre la sortida en un accentuat estat de cabreig per a aconseguir bones marques?
Fa dos setmanes titulava la crònica: …estem preparats! Pot ser recordeu fa dos setmanes també vaig parlar de que s’ aproximava la data de la gloria o de la desfeta, dels llorers o de la decepció, de tocar cel o baixar als inferns, i hem tingut, d’ aquest pastís, totes les porcions. El temps m’ ha donat la raó. Tots han patit, tots, però aquest any tots acaben la marató!
Onze Blavets i Blavetes se llancen a la prova reina. Dalt de la tabla de Peus Quets els tres primers se lleven uns escassos tres minuts en meta. Corren la distancia els tres per sota de les tres hores, dos d’ ells rebaixant els seu crono de l’ any passat. Rubén Cerros marca 2h55:33, 11s. menys. Emilio Sala fa 2h56:23, igual que l’ any anterior i Tomás Cuesta passa meta en 2h57:52, millorant la seua marca en 8mn33s! Que tres bales! Que se preparen les gaseles negres! Ja veieu que Rubén, Emilio i Tomás s’ han coronat els llorers. Han abraçat la glòria. Sense dubtes es una gesta que s’ inscriu amb lletres d’ or a les anals dels Club.
A la mitjania de la tabla dels Maratonians de Peus Quets, Javier Mancebo que rebaixa en 12 minuts la seua marca del 2015 també es mereixedor d’ elogis. Fa una cursa molt treballada, ben calibrada i finament calculada. Al igual que els seus companys anteriors, la gloria li ha somrigut! Pedro Cascales, l’ any passat va abandonar lesionat i desmoralitzat. Enguany, amb el motivant bagatge emocional de ser iaio novell, acaba els 42,195 kilòmetres en 3h25:19 millorant en 25 mn. la marató del 2014 i en 5 la última Marató de Sevilla. En això que li han posat Àfrica a la neteta, pot ser se li ha pegat alguna cosa dels Kenyans!
Miquel Morera i Luis Gimenez tanquen el circuit en 4h i 4h04. Miquel, poc entrenat sap condicionar l’ esforç per a passar meta molt dignament i Luis se trau l’ espina del 2015 on tingué que abandonar a 4 km. de meta, afligit per unes rampes generalitzades. Enguany, amb Joan al seu costat fent de “termòmetre” regulador, culmina el seu anhel de tancar el gran bucle de 42195m. Toca el cel, content d’ ell mateix, satisfet i alegre.
Diumenge, a la prova de València
Paqui Riera i Mariola Inglada, travessen durant la cursa moments de baixó físic però no anímic. Saben reposar forces quant toca. L’ ajut anímic els ve del recolzament en carrera de les companyes del Club. Alice, Carmen i Reme, Coki, Mònica, Pilar i Mila que durant més d’ una vintena de kilòmetres no les abandonen. Creuen meta físicament bé i moralment plenament satisfetes.
Pepa Baldoví, a qui el seu fill, el seu marit i Paco Sales acompanyen uns quants kilòmetres, s’ estrena en la distància marcant una fita en la seua vida: es Maratoniana i això no li ho trau ja ningú! Ella també toca la glòria, passant meta en 4h43, trobant-se forces al fons del cos i del esperit. S’ ho va afermar entre cella i cella… i aquí la teniu: Veterana de més de 60 anys i Maratoniana!
Però Inma Ortells es qui fa la gesta més dramàtica del dia. Al igual que Miquel, poc entrenada per raons familiars, afronta el repte expectant i temorosa. No té les confiances en sí que requereix la prova. A mesura que avança la carrera, la ment se veu vençuda, el cos vol deixar de lluitar. No hi ha gens de motivació i sí un fre, un mur constant. Tot al final ve a trobar una mica d’ alleugeriment amb la presència de Mila i Coki, i dels seus dos fills recolzant-la incondicionalment. Ha estat a punt d’ abandonar. Però, mira tu per on, a les acaballes del recorregut, la psique torna a esperonar l’ ànima i el físic. Inma ha baixat als inferns i ha ressorgit a la superfície terrenal. No tocarà el cel, ni es coronarà de llorers, però sí culminarà una Gesta, amb majúscula. El Runner ha vençut a la persona. Li queda el honor de trepitjar la catifa blava i alçar la mirada a l’ arc de meta. Com tot corredor, ha superat la batalla contra ella mateix. I s’ ho podeu creure, a l’ any que ve allà estarà, al caixó de l’ eixida de la Marató. Superació d’ obstacles i fermesa de voluntat, cor de Runner! Inma… Finisher!
Joanot Presència
Peus-Quets
