‘Olivetes Xafaes’ al cim del Montcabrer

‘Olivetes Xafaes’ al cim del Montcabrer
  • Al Comtat, plena Mariola, muntanya de la bona! De la que segur toca el físic, i potser malmet el psíquic!

Ara tocaria, si açò fos un missatge de WhatsApp, ajuntar-hi un “emoticon” de burla, i un altre de sorpresa i un més de cabreig… de totes les emocions i impressions que hi ha hagut.

Era un pic dur i de alta dificultat… per a qui no és muntanyenc habitual o esportista constant. Així doncs, fet el Montcabrer, entrebanc ací, rebolcada allà, dalt de tot hem sigut 33 de 55, alt percentatge atenent a la duresa de la mampresa i la inexperiència dels “compromissaris”.

O_X Nevero de la Cova Arquejada

Al nevero de la cova Arquejada

Bé doncs, matinet, les 7h30, tots a la Granja, carretera cap a Agres, Alacant. A peu de pujada ja son les nou… amunt! Una horeta i mitja costa arribar a la nevera de la Cova Arquejada. Mentre, ja hem tingut un abandó. Un mareig, un malestar, un dels entrebancs dels que he mencionat abans i que obliga penosament a refer el camí a algú de nosaltres acompanyant avall a la persona afectada a recuperar l’autobús que encara està aparcat a Agres fins les onze, hora en la que tenim pactat que espere abans de moure cap a Cocentaina.

No havia llegit l’advertència del cartell publicat la persona implicada? Lo cert és que no havia fet mai cap caminada ni havia pujat mai a cap muntanya, i se’n ve a la més forta de la temporada!

Esmorzar. La Cova Arquejada. Una nevera recentment rehabilitada, de preciosa estampa, imponent per la seua capacitat i fondària, proveïda d’escales metàl·liques per a baixar al fons, que per les últimes nevades de la zona quant a “Gloria” encara té neu allà acumulada.

Per cert, en la pujada, grans rogles plens de neu ens acompanyen fins a la pista forestal superior. Donem satisfacció a l’estomac, una miqueta de vi ens alegra l’àpat, fem la foto de grup, la de rigor en aquest aplec muntanyenc de les “Olivetes Xafaes”… i iniciem el darrer tram cap al cim del Montcabrer.

Des del poble d’Agres fins al cim, 620m de desnivell positiu. Ens esperen, una vegada dalt de tot, 860m de desnivell negatiu cap a Cocentaina. 13km de travessia, lo que significa que qui s’embarca en ella ha d’acabar-la, no pot tornar enrere car el mitjà de transport ja ha sortit cap al punt d’arribada. Una cosa que tampoc entenen alguns dels que s’apunten a una eixida de muntanya.

Inexperiència, desconeixement, passotisme… una cosa més han de saber: les rutes de senderisme per muntanya no son senzilles caminades per les Riberes del Xúquer encara que les dues coses tenen un gran component d’esport, i l’esport implica… esforç.

I a diferència del passeig indolent de vora mar, caminades i senderisme demanen compromís amb un grup on tots depenen de tots. En açò vull dir clarament que hi ha que llegir el cartell anunciador atentament i atendre també atentament a lo que diu.

Una mica abans del cim, avisats del suplement de dificultat que resta per a culminar, uns pocs de tots nosaltres se queden mentre els altres, exactament trenta-tres seguim amunt per a fer cim, duret, penjadet però dalt o baix com tota la ascensió, entre un quinze i un vint per cent de desnivell.

I ara ve lo bo! Lo dur, lo ardu, baixada severa per un perfil de muntanya rigorós. Darrer examen per a qui no ve preparat ni de físic ni de calçat. La marxa s’alenteix ja de principi, pedra solta, alguna esgarrifada, altes pedres i angostos passos, cul a terra… unes caigudes sense conseqüències, d’altres una mica més doloroses, però totes frenant el descens, ja no els bacs sinó la por, el temor de certs senderistes en la baixada, tant com per retardar el grup una hora completa.

Finalment, de Cocentaina a Alcoi, tots al restaurant una hora i pico més tard però cap contratemps ens farà oblidar que des de l’Església del Castell de la Mare de Deu en Agres hem deixat enrere la Ruta de les Caves també anomenada Senda de les Nevades, hem vist, tocat i ens hem llançat neu, hem admirat la Valleta d’Agres, Muro, Alcúdia, l’embassament de Beniarrés des de lo més alt de la Serra Mariola, hem travessat el Parc Natural , hem baixat per la senda de les Huit Piletes com la Font de Sancho i la de l’Heura i hem passat pel Mas de Llopis abans d’arribar a Cocentaina on ens ha recollit l’autocar.

Aquesta ha sigut enguany la sortida més forta de “Olivetes Xafaes”, una mica accidentada i alentida per circumstancies imprevistes, a les que posarem remei, i que al final ha resultat enriquidora per a moltes i molts que s’han sentit orgullosos i satisfets d’haver aconseguit fer cim quant no s’ho esperaven.

Joanot Presència
Olivetes Xafaes


Deixa un comentari

El vostre correu electrònic no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada