‘Olivetes xafaes’ de Sueca al Veleta, l’Alhambra i l’Albayzín

‘Olivetes xafaes’ de Sueca al Veleta, l’Alhambra i l’Albayzín

En territoris de Lluna Creixent, a mi és el Sol el que em castiga! Testa i rostre encesos, del color de la magrana, vinc a fer-vos la crònica d’un cap de setmana al que el qualificatiu d’intens se queda surt i pobre, fins i tot insuls. Vam moure 111 excursionistes a les 11:30h de la nit, cap a Granada, a fer, dissabte de bon matí la pujada al Veleta, després del migdia, visitar la Alhambra i l’Albayzín deixant per a l’endemà diumenge la caminada pel congost del “Caminito del Rey” a la província de Màlaga.

La nit d’autocar ens deixa entumits, l’esquelet baldat i la ment una mica embotonada. El desdejuni ens farà reviscolar. Hi ha que posar-se les piles, són 12 quilòmetres ascendents i 12 de descens! La gent hi va amb alegria. Alguns del grup encara no son conscients de l’ esforç que això demana, ara bé tampoc hi ha que suïcidar-se! Se va fins on el cos diga prou. Allà se girarà cap en cua i el qui no es mire d’ ànims… a davallar cap a l’Albergue Universitario on descansen els dos autocars.

Es curiós com hi ha gent per res esportista que aconsegueix tocar cim, bufant i serrant les dents, els pulmons al límit però la voluntat intacta. D’altres que ni tan sols havien pensat fer-ne la meitat superen les seues millors expectatives. El desnivell des de l’alberg és de 900m, la distància entre anar i vindre 24km, 21,500 si al baixar s’ agafen les dreceres retallant camí, i l’alçada fins al punt geodèsic és de 3392m. Allà l’oxigen és una mica més escàs, de fet un dels nostres ho pateix, marejat i mancat de ventilació, i és assistit per la nostra metgessa Ángeles.

No cal recalcar les vistes que ofereix aquesta quarta muntanya més alta de l’ Estat Espanyol, de neus perennes d’ on és veu el Mulhacén, tota Sierra Nevada i fins i tot la cadena del Rif marroquí. Coronant, se sent u satisfet, reconfortat, poderós. Aconseguir fer un 3000 no està donat a tots. És motiu d’ orgull, una estimulant esperonada a l’ autoestima. Totes i tots han assolit un repte mai pensat, èxit dels 100 muntanyencs de “Olivetes Xafaes”. De la Ribera del Xúquer al Pic del Veleta granadí!

Després del dinar la vesprada ens separa en dos grups, uns a la Alhambra, els altres al barri morisc de l’Albayzín.

Aquest últim crescut al voltant de la mesquita hui església de Sant Nicolau encara conserva restes àrabs i decoracions morunes molt cridaneres. Els finestrons en arc de ferradura, les “tesoletes” de rajoles dibuixant mosaics geomètrics als llindars de portes i a les columnes, els carrers estrets i empedrats de manises posant barrera al implacable sol Andalusí, l’inacabable cadastre de “Cármenes”, patis florits, parres, arbres fruiters i les seues balconades florides de geranis, murcianes i buguenvíl·lies.

Deu o dotze placetes ombrades, vives del picar de mans d’ una colla de gitanos, guitarra en mà i “quejío” a la gola, vestides d’unes acollidores terrasses de bar, de fresca cervesa i complida oferta de típiques tapes. Comerços, pastisseries i botiguetes fan parar el visitant front als aparadors i vitrines.

El barri antic és encara viu i dinàmic, i conserva el cor i l’ànima dels vells àrabs tancant tractes al vapor dels “hammams”, on, parant atenció se pot ser acabem sentint la insistent i monocord lletania que escapa de les madrasses i a les nits d’ estiu, el trist i agònic adéu del fantasma de Boabdil.

L’altre grup que va la Alhambra, dissortadament, no surt tan ben parat, o al menys no els deixen cobrir tot lo previst. Si que visiten la Alcazaba, el Generalife i el Palau de Carles V però en arribar als Palaus Nassarites, l’entrada els hi és vetada amb la excusa de que no porten guia, i que aquest és obligatori. Alguna cosa ha sigut mal venuda o mal entesa i s’ haurà de demanar explicacions, el cas és que no poden fer un tast a la cirereta de la vesprada. El Palau de l’Emperador no me mereix crònica. Això per a mi és un card enmig d’un ram de roses.

El Generalife, Yannath-al-Arif, els Jardins de l’Arquitecte en referència al suprem faedor i creador, fou la residència estival de la família reial dins el recinte emmurallat de la Alhambra, amb un conjunt de jardins i fonts d’on emana la frescor tan anhelada a l’estiu i on Xafaets i Xafaetes respiren una miqueta, alleujats del calor del vespre que ja pesa sobre “Granà”!

La Alcazaba, s’ ompli de samarretes d’ Olivetes Xafaes. El recinte emmurallat conjunt de murs alts i gruixuts, és la fortalesa millor conservada dels temps àrabs. Les seues torres i notablement la de la Vela miren indolents i divertides aquestos nous visitants, senderistes de “Olivetes Xafaes”, quasi tots uniformats i que li venen de Sueca.

Ja s’han fet les 7:30h del vespre. El sol de ponent comença a colorar els murs de la Alhambra, com em colorà a mi ahir al Veleta galtes, front, nas i orelles, sense poder cobrir-me la testa perquè el vent s’enduia la gorra!

Anem a tornar al bus i farem entrada finalment a l’hotel. Sopem, xerradeta curta, dutxa i al llit. Portem una nit de cotxe, un llarg matí d’alta muntanya, un vespre de caminada visitant i xafardejant… tot té el seu límit, encara que sé, d’haver hagut música ballable desprès del sopar, que a algú i alguna la matinada els haguera sorprès fent passos de salsa o “cha-cha-cha”.

Caminito del Rey_4

El diumenge, ens tornem a dividir en dos grups. La visita al Caminito del Rey ens l’han donada partida en dos grups de 56 i 55 persones, a horaris distints, i damunt, en cada grup, també hi ha subdivisions.

Incongruent, surrealista! Un deficient treball d’agència de viatges ens condemna a entrar els primers a les 10:30, uns altres a les 11:30, i la resta a les 12:30 i 12:45! La visita dura dos hores i mitja. Un desgavell que fa que els primers hauran de dinar esperant als altres, i les últims no dinaran fins les cinc de la vesprada en un area de servei de carretera perquè els discos del tacògraf dels autocars deuen marcar les pautes legals.

De tota manera no li vaig a traure al “Caminito” la seua bellesa. La feinada de condicionar aquesta catedral de roca amb passarel·les penjades als penya-segats i ponts de fustes i cables de paret a paret de barrancs és una xicoteta meravella. La natura que entorna el congost sobre el riu i el pantà és d’una extraordinària plasticitat agresta, poderosa i imponent.

Parc natural, reserva de flora i fauna, mentre sobrevolen els voltors les nostres carcasses, ens sorprèn la visita d’una rabosa jove i descarada que ens ve a flairar a dos metres del grup com preguntant qui punyetes som tota aquesta gent de samarreta verd lima! Qui desconega el Caminito, li recomane visitar-lo. N’eixireu amablement sorpresos i gratament recompensats.

Ha sigut tralla sense descans. Un cap de setmana extremament atapeït d’activitats, així i tot a la tornada els autocars s’omplin de riures. Em tingut uns pocs entrebancs, però per lo vist i atenent als comentaris dels excursionistes, pareix haver sigut un èxit i tots i totes s’ho han passat d’ allò més bé. Al final, pense que la finalitat del viatjar és tornar a casa sa i estalvi, la ment alegre, el cor emocionat i la retina plena d’imatges.

Joanot Presencia
Olivetes Xafaes


Deixa un comentari

El vostre correu electrònic no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada