La setmana de Peus Quets: Crònica d’acomiadament i punt final

La setmana de Peus Quets: Crònica d’acomiadament i punt final

235 setmanes després signe la darrera crònica per al Club de Córrer Peus Quets. Dues-centes trenta-cinc setmanes seguides, interrompudes només pel tall estival de la segona setmana del mes d’ Agost. Tot té un final i aquets articles no anaven a ser-ne la excepció.

Ho he fet molt a gust, i, cosa estranya vaja, no pareix que em tinga que costar massa posar-hi fi.
Ha sigut una etapa fructífera, atzarosa i laboriosa.
Ha sigut una fase de descobriments i experiments.
Ha sigut un període de florescència i creixement.
No sé si per al Club. Vull pensar que sí. Això ho tindran que dir els socis que no jo.
Per a mi… persona, blavet i peuet convençut, segur que ho ha sigut!
Així doncs gràcies Peus Quets!

Ara inicie una època distinta amb menys obligacions i més temps per a la meua dona, per a ma casa… i d’ eixa manera, per a mi mateix. Puc dir que passe a… millor vida! Podria inclòs aprofitar-me d’ una d’ aquelles frases que acompanyaven les cintes d’ acomiadament dels llicenciats de la “mili”:
-De ahora en adelante yo seré mi comandante!

Doncs bé, passada la divertida i instructiva assemblea general del passat divendres vint-i-sis d’ Octubre, pose punt final a la meua participació activa al sí de la Junta i al Club de Córrer Peus Quets redactant aquesta darrera crònica sobre les activitats d’ aquest cap de setmana.

I aquesta setmana tenim molta oferta atlètica i poca participació. Tots estan preparant i ultimant la Marató de València, i van encara a llargues fent avui un entrenament de 27 km als voltants de Sueca.

I per València, a la Mitja Marató, entre més de 13.000 corredors tenim a Mònica Mirà que és testimoni directe del nou record mundial dels 21097,5m del kenyà Kiptum Abraham que bat per 5 segons l’ antiga millor marca fent un crono de 58´18”. Això representa fer 1km en 2 minuts i 46 segons! No ens queda més que aplaudir a trencar-nos les mans, com ho fem també amb la Mònica que acaba en 2h10’46”.

Continua Mònica afectada dels pulmons però en progressió seria i constant. Té voluntat i constància, així s’ aconsegueix tot. Els bons cronos tornaran i la bona forma també Mónica!

Senda Quets centra la nostra atenció avui. La primera de les nou sortides de la temporada 2018-2019 se fa a Alfàs del Pi. La Punta Bombarda i el seu far son la meta de l’ excursió. Pista d’ asfalt fàcil en dificultat, recorregut d’ uns 8 km senzill en desnivell, dia assolellat inesperadament on les previsions eren de pluja i núvols… tot a demanar de boca!

La Punta Bombarda, inici septentrional del Parc Natural de la Serra Gelada amaga un far a resguard de les ruïnes d’ una torre de defensa del S.XVI precisament armada d’ una bombarda i que al temps servia de far. El d’ avui, blanc i blau a l’ estil grec, també domina la Mediterrània i en dies secs i nets ofereix la visió clara de “Ses Pitiusses”. Mirant a l’ esquerra cap a València, la Punta de l’ Esparralló.  Pugem al mirador Alfonso Yébenes abans de fer el far per albirar el sud de la serra a la Vila Joiosa, Alacant i Guardamar.

Alfàs del Pi – Platja de l’ Albir i Punta Bombarda

Toca desfer camí i aprofitem per fer-nos un tomb cap al mar davallant els 500m del barranc de  la Mina d’ Ocre fins al Racó de Pallarés on aquest estiu, fent la “prèvia” nadarem Toni Llopis i jo, baix la atenta vigilància d’ Andrés Ventura.

S’ havia pensat, imaginant un cap de setmana càlid de les acaballes d’ Octubre, en nadar a la platja de l’ Albir, i segons qui i segons ganes, fer un pic-nic a la mateixa arena o seure a la terrassa d’ un restaurant per dinar i gaudir del blau del mar i del cel. Aquest s’ ha anat enfosquint de mica en mica i la brisa ens trasllada una frescoreta penetrant. Optem pel restaurant, però dins, a l’ abric i resguard de l’ oratge que va canviant. Ha sigut un bonic dia, tranquil i ben aprofitat. Vaig doncs a sortir -d’una-ocupació-d’obligació-sense-sou- per a ser un “free-lance”.

Gràcies. 235 vegades gràcies als pocs que llegíeu les cròniques i moltes més vegades gràcies als molts que compartíeu les meues fotos. Tot això ja no vull que siga i ja no serà. Però com NINGÙ és mai imprescindible en cap indret d’ aquest planeta, altres vindran que ho sabran fer millor que jo.

Fins sempre!

Joanot Presència


 

Deixa un comentari

El vostre correu electrònic no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.