No contents amb els molts solars abandonats i les moltes cases buides que hi ha per tot el terme municipal, l’ajuntament de Cullera vol ressucitar el PAI del “Manhattan”, malnom pretensiós i ridícul del macroprojecte que planejava construir altres 33 edificis de 25 altures, més dos hotels de 40 plantes, més un macroport junt la desembocadura del riu Xúquer, l’únic trosset de platja que encara queda sense formigonar a Cullera… Un vertader disbarat, sobretot després de l’esclafit de la bambolla immobiliària.
El PAI fou subscrit pel consistori i la Generalitat en 2003 i ratificat en 2004, amb Blasco de Conseller del Territori, un referent molt apropiat. I l’ajuntament actual, endeutat per la nefasta gestió de l’anterior, deixa ara sense efecte aquell acord amb la intenció que els propietaris dels terrenys assumisquen el PAI i impulsen les obres. Diuen que això els permetrà estalviar 1’9 milions d’euros; de la destrossa ambiental, la possible il·legalitat i la probable inviabilitat del negoci no en diuen res…
Doncs bé, els col·lectius Ecologistes en Acció, Xúquer Viu i Acció Ecologista-Agró, junt a d’altres associacions, s’ha pronunciat reiteradament en contra de tal desficaci. Cal recordar que Ecologistes en Acció ja plantejàrem un recurs en 2011 i el jutjat del contenciós nº2 de València ho va desestimar dos anys després, amb un procediment més que discutible.
A continuació transcrivim la resposta que donàrem en el seu dia a l’auto judicial, perquè lamentablement torna a estar de plena actualitat:
“A l’abril de 2011 la Federació d’Ecologistes en Acció del País Valencià va interposar recurs contenciós administratiu contra l’aprovació del PAI del sector NPR-5 Vega, també anomenat “Manhattan”, i indirectament contra els instruments d’ordenació i planificació (Pla Parcial i PGOU) aprovats amb anterioritat per l’Administració Autonòmica.
Aqueix projecte urbanístic, promogut per l’Ajuntament de Cullera per gestió directa, suposa la construcció de desenes de gratacels de fins a 40 plantes en una zona litoral i de la desembocadura del Riu Xúquer, així com la d’un macroport esportiu. El projecte està situat parcialment en la zona de servitud del domini públic marítim-terrestre (DPMT) i íntegrament en la denominada zona d’influència del mar (franja de 500 m terra endins).
Els ecologistes no entenem ni compartim la sentència dictada per magistrada i creiem que el procediment judicial podria estar viciat. La sentència dóna per cert que el projecte urbanístic s’impugna perquè:
El PGOU de 1965 del municipi de Cullera classificava els terrenys (Sector NPR-5) com a sòl urbanitzable, sense aprovar cap instrument d’ordenació que programara el sector.
El PGOU del 1995, establia una edificabilitat que va ser incorporada al PGOU de 1995, a pesar que els terrenys seguien sense estar programats.
Posteriorment mitjançant Acord de la Comissió Territorial d’Urbanisme de 5 de desembre de 2007, es programa el sòl mitjançant l’aprovació del corresponent Pla Parcial.
La sentència rebutja l’argument esgrimit pels ecologistes, que d’acord amb la Llei de Costes, els terrenys que a la data de la seua aprovació (28-7-1988) no estigueren programats havien d’adaptar-se a aquesta llei, aplicant-se les limitacions establides a les propietats confrontants al DPMT. La desestimació de la Jutgessa s’argumenta assenyalant que la Llei de Costes no és aplicable en aquells supòsits que implique haver d’indemnitzar als propietaris del sòl per la privació de drets urbanístics patrimonialitzats, és a dir, consolidats. Aqueix supòsit es dóna quan es priva dels drets urbanístics a les edificacions existents i legals. Cas que no ocorre en el sector “Manhattan”, que ni tan sols a data d’avui compta amb edificacions consolidades i patrimonialitzades pels seus propietaris.
Així doncs el PGOU de 1995, hauria d’haver adaptat el sector a la Llei de Costes, perquè si a data d’avui no existeixen edificacions que hagueren de ser indemnitzades d’acord a la Llei de Costes, no és possible que existiren l’any 1995.
Per a justificar que el sector NPR 5 tenia la consideració de sòl urbanitzable programat, per estar classificat en el PGOU de 1965 com a Reserva Urbana la sentència diu que ho és en aplicació de l’article 3 del RDL 16/1982 i la seua remissió a l’article 84 del RD 1346/1976 pel que el seu règim urbanístic era el de sòl urbanitzable programat.
Aquest precepte estableix: “Es considera com a sòl urbanitzable els terrenys que, no reunint les característiques assenyalades en l’article anterior, ni estant inclosos en la corresponent delimitació del sòl urbà, es troben classificats com a urbans o de reserva urbana en els Plans generals o, si escau, en les normes subsidiàries de planejament municipal, encara no adaptats. El sòl urbanitzable estarà sotmès al règim establit en l’art. 84 de la Llei del Sòl. (…)” I precisament aquest article 84 regula el règim del sòl urbanitzable programat, extrem amb el qual els ecologistes no estem d’acord.
La Sentència, no obstant això, omet la seua cita textual que diu:
“Article 84. 1. El sòl urbanitzable programat estarà subjecte a la limitació de no poder ser urbanitzat fins que s’aprove el corresponent Pla Parcial. Entretant, no es podran realitzar en ell obres o instal·lacions”
D’altra banda, a l’aprovació del PGOU de 1995, no era aplicable el RDL 16/1982, perquè va ser expressament derogat per la Llei del Sòl de 1992, que no reconeixia els drets a edificar dels propietaris mentre no s’hagueren complit els deures urbanístics, és a dir, programar i urbanitzar els terrenys.
A més la recusació es fundava en la infracció de l’article 30.1.b) de la llei de Costes, que prohibeix que es formen pantalles arquitectòniques o acumulació de volums en la zona d’influència marítima, estimant que es produeixen quan la densitat d’edificació és superior a la mitjana del sòl urbanitzable programat o apte per a urbanitzar del municipi. Ecologistes en Acció estima que la construcció de desenes de gratacels (alguns fins a de 40 plantes) en una zona litoral i de la desembocadura del Riu Xúquer, situat íntegrament en la denominada zona d’influència del mar, suposaria la construcció d’una vertadera muralla que apantallaria la visió del litoral per una acumulació de volums i la densitat de les edificacions superaria la densitat mitjana del terme municipal.
Per a provar açò la representació ecologista va proposar les corresponents proves, que van ser rebutjades íntegrament per la Jutgessa. Ara la magistrada paradoxalment afirma en la Sentència que els ecologistes no van aportar prova alguna que demostrara aqueix apantallament, per contra estima que l’Ajuntament sí va aportar un informe de l’arquitecte municipal que ho nega. Per cert, l’informe de l’arquitecte municipal (Luis J. Latorre), que no reprodueix la sentència, es redueix a afirmar sense niguna justificació que “… les futures edificacions no tindran el caràcter de pantalles arquitectònica, sinó edificacions en altura” (sic).
La tramitació del procediment judicial i aquesta sentència, en opinió dels ecologistes, poguera ser viciosa i irregular, motiu pel que ens reserven el dret d’apel·lar a un tribunal de segona instància que revise aquest procediment i aplique correctament la legislació vigent.”
I així férem, apel·làrem al Tribunal Superior de Justícia, el qual va contestar anys després rebutjant també el nostre recurs i condemnant-nos a pagar les costes…
Dissortadament, a Espanya tenim una “justícia” heretada del franquisme que clava en la carcel a rapers o titellaires per simples opinions, o a una mare pobra per comprar bolquers amb una targeta trobada, mentre deixa lliures i vivint a costa del poble a corruptes i lladres de classe alta que han furtat milers de milions d’euros, o als neonazis que emmagatzemaven un arsenal d’armes o als violadors provats i condemnats de la manada…
Però nosaltres seguirem lluitant per defensar el Xúquer, la Mediterrània i la nostra terra.
El Manhattan està bé en New York, no en La Ribera!
La Ribera en bici-Ecologistes en Acció
