Setmana de reptes d’altura en el Club de Córrer Peus Quets

Setmana de reptes d’altura en el Club de Córrer Peus Quets

“Si creus que pots, ja tens mig camí recorregut”

Aquesta dita atribuïda a Theodore Roosevelt podria ser un versicle de la Bíblia Runner. Per la seua natural condició de patidors i sense ser-ne massa conscients els corredors han assumit i s’ han imbuït de la frase. Crec que si se la diuen, se la murmuren o se la canten en veu alta, escoltant-se i repetint-la, una mampresa com una Marató, un Ultra Trail o una pujada vertical al Bali son molt factibles. És el “qui vol, pot!” que és ben nostre. Evidentment amb una certa preparació, perquè com deia Benjamin Franklin, el no preparar-se és preparar-se per al fracàs.

Alice Rebull sí que creu que pot, ho sap però també se prepara… pujant i tornant a pujar escales a casa. El dissabte Alice s’ inscriu a la XVª Pujada Vertical a l’ Hotel Bali de Benidorm. 52 plantes, 180m de pujada, 924 escalons regulant el trot i castigant bessons, quàdriceps, genolls i turmells i fins i tot glutis i piramidals a uns extrems molt dolorosos, sobretot l’ endemà! 9mn19s li demana al crono la nostra campiona per a passar del nivell asfalt a nivell terrassa. Uns càlculs ràpids me donen al voltant de 100 escalons per minut! Proveu-ho! Bravo Alice per la valentia., bravo per provar altra cosa.

Unes quantes dades més de la estranya prova on participen un munt d’ estrangers, alemanys, txecs, polonesos, anglesos…, l’ escala de 1m33 d’ amplada, amb possibilitat de doblament en carrera, escalons de 17,5cm d’ alçada i 32cm de fons, sortida de corredors de dos en dos o tres en tres cada 30s, i la prova per al bombers, aquestes gents vestides del mono de treball, del casc i del ERA, una motxilla de metall que va a l‘ esquena plena d’ aire comprimit (Equip de Respiració Autònoma). Bogeria pura!

Paqui Riera, en solitari, corre la 10K de Sedaví. Aquesta gent va per la 51ª edició de la seua volta popular. És de les més antigues de l’ Estat però en veure el recorregut, pareix un xic avorrida. Son tres voltes idèntiques a un traçat que envolta el petit polígon industrial i el poc de terme del que disposa Sedaví entre La Torre, el Forn d’ Alcedo i la via del tren que porta a l’ Estació del Nord de València. Paqui fa 5ª entrant en 53’07”. Es un molt bon temps, suposa córrer a 5:18 que és una excel·lent mitja. Va millorant carrera a carrera. És un dels millors 10000 de Paqui.

Diumenge, altre repte d’ altura, la Bola de Cullera. Pregunta de tots els que allà dalt arriben exhausts, els pulmons en les mans: “Qui c… tindria la mala idea de col·locar la bola esta ací dalt en compte de vora mar?”

La carrera de la Bola de Cullera és de les més dures que se disputen pels circuits de Running. Jo li veig similituds amb el Tourmalet als Pirineus o l’ Angliru al país Astur que disputen els ciclistes. És una carrera que porta a cometre errors de tàctica. Els primers 4 quilòmetres a nivell zero pel passeig marítim inviten a augmentar ritmes, cosa que passarà factura quant s’ inicien les hostilitats cap amunt al radar meteorològic. Van a ser de colp tres quilòmetres d’ una llarguíssima pujada, des del nivell del mar fins arribar als 220m d’ alçada, amb pujades d’ un percentatge del 10, 12, 15, 20 fins el 27% en els darrers 175m abans de la Bola pròpiament dita. El 50% dels participants camina el repetjó últim, tothom esgotat, maleint, blasfemant, penedint-se d’ estar allà, tot típic i ben normal. L’ any que ve aquí estaran de nou. Les cares se distorsionen amb el brutal esforç. Immediatament ve la baixada. Tres quilòmetres de desfer lo anteriorment pujat, però ara amb una perillosíssima davallada invertint els percentatges que abans eren cap amunt. Hi ha que frenar l’ ímpetu que dona la llei de Newton, i això també fa mal i no poquet, als dits dels peus i als meniscos.

Resulta complicat dir alguna cosa sobre totes i tots els Peuets i Peuetes que fan la Bola diumenge. Una vintena. Destacables Gema Rosell i Prese Claver que volen a per la meta. 55’11” i 55’31” respectivament. Pascual, Luis i Vicent per baix de l’ hora i Miguel, justet. Elo, Lourdes i Sonia, acompanyada de Pedro, molt bé. Maria José Salvador en bona ratxa i Mila Sifre que puja a podi, primera en Màster F. Juan, Pilar, Inma amb Miquel i Reme segueixen, acabant serenament la dura prova de la Bola, la d’ avui d’ una humitat superlativa. Allà dalt he vist sofriment i germanor i camaraderia també.

Ha sigut dura, molt dura. Cinquena edició però com en totes, qui vol pot. Com diu Luis, “Amunt! No hay dolor!”. En meta, com sempre, el rictus de patiment se transforma en somrís de felicitat. Una raça a part!

Reptes d’ altura. Els Runners d’ asfalt toquen els núvols. Alice a 180m sobre el nivell del carrer i a la Bola, vint Blavets a 222m per dalt del nivell del mar. Qui dona més?

Joanot Presència
Peus Quets


 

Deixa un comentari

El vostre correu electrònic no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada