Quan els regants tradicionals del Xúquer estem afectats per restriccions com a conseqüència de la sequera acumulada durant els últims anys, ix de nou el veí que exigeix el que no és seu i torna a ballar-la. Amb tots els meus respectes cap als diputats de la Corporació Provincial d’Alacant i altres reclamants: Miren vostès cap al riu Segura, cap a la seua gestió en el passat recent i prenguen consciència que este no és el futur que desitgem per al nostre Xúquer. Hi ha qui, a força de marejar la perdiu, pretén fer creure que hi ha aigua -i de sobres- per a tots. Res més lluny de la realitat.
Graciela Ferrer, Pedro Arrojo i José-Pascual Fortea
L’autodenominat Pacte de l’Aigua d’Alacant ve a ser una particular i interessada repetició, a xicoteta escala, d’aquell repartiment que José Bono i Eduardo Zaplana van acordar per allà 1997. Van repartir sobre el paper l’aigua que no existia en la conca ni en els llits del Xúquer i els seus afluents. Així, ens van confondre -per no utilitzar el terme “van enganyar”- a tots. Sembla ser que ara, des d’Alacant, han observat que ha plogut i nevat de manera significativa en gran part d’Espanya i creuen que tota la muntanya és orenga.
Pregunten-se, per exemple, les raons per les quals el Ministeri de Medi ambient, acaba d’aprovar la dotació de 3 milions d’euros per a l’adequació i posada en funcionament de 32 de pous de sequera en el Baix Xúquer dels quals “s’extraurà quants recursos siguen possibles per a afrontar la situació d’escassetat”, segons va comunicar el Govern fa escassos dies. I altres 10 milions per a pal·liar la situació en la conca del riu Segura, des d’Hellín i Moratalla fins a la Vega Baja.
En este estat de les coses, els qui no són usuaris del Xúquer “exigeixen” aigua del riu a través de l’actual canalització des de Cullera fins al Vinalopó; i un segon transvasament, bé reprenent el nefast projecte des de Cortes de Pallás o des de l’embassament d’Alarcón. Pur vici. Saben que des de la conca cedent no ens hem oposat al fet que siguen transferits sobrants des de l’Assut de la Marquesa. Es tracta de la mateixa aigua amb la qual reguem en la Ribera Baixa i que tant han menyspreat des de l’Alt Vinalopó estos últims anys. Conscients que el transvasament des de Cullera per part de la conca cedent està sotmès a l’existència de sobrants una vegada ateses les necessitats d’ací, insisteixen a voler adquirir un dret de futur sobre un riu que no és el seu.
Respecte a la segona presa aigües amunt per a consum urbà és una proposta inacceptable pels usuaris històrics del Xúquer. En primer lloc, el proveïment urbà de la ciutat de València, a través del canal Xúquer-Túria, ja comença a ser preocupant pel lògic increment de la demanda. En segon lloc, el llac de l’Albufera segueix sense disposar d’un cabal ecològic acceptable per al seu manteniment fora de les aportacions que li arriben gràcies al tradicional cultiu de l’arròs. I en tercer lloc, el Xúquer necessita un cabal ecològic mínim per a no repetir la trista història del riu Segura. Van assecar el Vinalopó, van dilapidar el Segura, i ara pretenen fer el propi amb el Xúquer? Per demanar, podrien demanar el Mississipí.
La sagnia que patix el nostre riu, el més important dels valencians, és més que evident. El seu futur depèn de criteris de sostenibilitat, de no tirar del braç més del que de si dóna la màniga. Ja poden fer pactes per l’aigua i vendre fum els qui no tenen dret algun sobre els recursos que històricament no els competeix. Posats a demanar, apuntar que des del Campo de Cartagena ja han dit que disposen de 44.000 hectàrees per a transformar-les en regadiu. I ja volen posar-se en la cua.
Així doncs, deixen de vendre falses expectatives i prenguen bona nota: Ni el Xúquer és el Nil, ni els campanars dels pobles de la Ribera són les piràmides d’Egipte. Els nostres majors ens van ensenyar allò que davant el vici de demanar està la virtut de no donar.
José-Pascual Fortea Zaragozá
Portaveu de la Unitat Sindical d’Usuaris del Xúquer
Article publicat l’1 de maig passat en el periòdic Levante-EMV
