Mor als 90 anys Nidya, la filla major de Camilo Albert

Ahir va faltar als 90 anys Nidya, la filla major de Matilde Gras i Camilo Albert. Serà soterrada al Cementiri de Les Corts de Barcelona, tal com ella desitjava junt al seu marit. Era germana de Roma, Espartaco i Redempció. Nidya estarà a Tanatori de Les Corts, demà dia 20, a partir de les 18 hores. El funeral sera el dimecres 21 a les 15.45.

Els familiars del cenetista Camilo Albert Redondo donaren al poble de Sueca en 2015 el manuscrit original de les memòries que relaten part de la seua vida, escrit per la seua dona, Matilde Gras Solves.

Camilo Albert Redondo (Sueca, 1896 – Gandia, 1939), pedrapiquer marbrista, fou afusellat al mur del cementiri de Gandia el dilluns 7 d’agost de 1939. Va ser soterrat en una fossa comú. Abans havia estat empresonat als camps de concentració de Bétera i Albatera.

Va ser torturat pels franquistes al seu poble natal, Sueca, segons es conta a les memòries. Era membre del sindicat CNT. No va matar a ningú. Era sord i no va anar al front. La seua vídua va escriure el llibre que narra les memòries de l’anarcosindicalista suecà. Va ser prologat per Joan Fuster. El manuscrit original és el document del qual és dipositari l’Ajuntament de Sueca.

“Adéu, tia Nidya… Adeu mare de tots. Que la terra et siga lleu!”

Graciela C. Albert, “neboda i filla de Nidya”, com ella mateixa diu, serà una de les persones encarregades de dir unes paraules de comiat en el funeral previst per a demà. Per desig expressar per ella mateixa, reproduïm íntegrament el text que ha preparat per a donar-li la difusió que mereix:

• “A les tres del matí d’aquell 6 de març de 1927, Camil avisà la nostra veïna Angelina, que va vindre de seguida a animar-me. Després, Camil va anar per les meues cosines Joana i Empar i pel metge don Antonio Campos. Van ser els meus moments més difícils, perquè pensava que el part seria tan costós com els altres dos, però….
  Tot havia passat molt ràpid i de manera perfecta. Tots estaven contents, però Camil i jo encara molt més.
  

  Espartaco, Nidya, Redempció i Roma Albert Gras

  

  Redempció, Nidya i Roma

  La xiqueta era molt petita, molt espavilada, semblava una nineta ben feta.
  Els dies passaven de pressa… I els mesos. La xiqueta era cada dia més graciosa. Els seus ulls ens miraven i ja ens reconeixen i les seues manetes ja ens volien acariciar i… Quina satisfacció sentíem!”
  Així va ser el dia que va néixer Nidya descrit per sa mare Matilde en les seues memòries.
  Era la més xiqueta i la més gran. Nidya portà a terme el feixuc encàrrec de sa mare Matilde com a cuidadora dels seus germans més xiquets: la rebel Roma, la genuïna Redempció i l’alegre Espartaco.
  En ella confluïen, a parts iguals, l’essència pura dels ideals dels seus estimats pares. Tenia la fortalesa de Matilde i l’honestedat de Camilo, era la fidel guardesa dels seus esperits i ensenyances fins al final.
  La nostra Nidya va ser testimoni del drama familiar que va viure en persona, amb només 12 anyets, … assistí a l’il·legítim i infame judici que van fer els militars feixistes en el que condemnaren a mort a son pare Camilo, el qual admirava i estimava amb devoció infinita fins a l’últim suspir.
  Mare de tots, port de la família, sa casa era nostra casa… sempre disposada l’acolliment de qui ho necessites. La seua gran generositat superava sobradament els entrebancs convivencials. Nidya cohesionava la família, tots la respectàvem perquè la seua conducta era una lliçó d’humilitat. Si algú li feia algun lleig, ella sempre tenia una disculpa comprensiva.
  Encara et veig llegint les teues novel·letes, els teus davantalats de quadres sempre damunt d’aquell cosset menut però fort, molt fort… aquelles cametes i els peuets que en tanta rapidesa anaven amunt i avall, treballant allà on fera falta per guanyar-te la vida amb honradesa. Sempre tots érem benvingut a casa teva, sempre amb el teu somriure que amagaven els ullets brillants i vius dels Albert.
  Vaig tenir la sort de tenir una mare molt especial, a la que vaig voler i vull molt, però Nidya , la meua tia Nidya, era molt més que un familiar per a mi, també la volia com a ma mare perque ella em volia i tractava com una filla.
  Hem sigut molt, molt afortunats per tenir-te a la nostra vida, Nidya, ara toca el tribut a la terra, però el teu somriure d’ulls xicotets romandrà per sempre als nostres cors.
  Adéu, tia Nidya… Adeu mare de tots. Que la terra et siga lleu!

 RBi

---