Aquesta setmana vam fer assemblea al Club de Córrer Peus Quets. Tocava rebre les propostes a la nova presidència. Va sortir Junta nova, il·lusionada i decidida a seguir fent pel Club i pels socis tot lo possible i… lo impossible. Des de estes línies brinde per la Junta que deixa els càrrecs, complits ja els quatre anys de legislatura més dos de prorrateig tenint a J. Ramon Monjo al front. S’ ha aconseguit un important actiu humà i material i un munt d’ innovacions en activitats i idees. Luis Berriales assumeix la presidència, prometent continuïtat i compromís, satisfet pel nomenament i decidit a sumar fets, actes i resultats en estos propers quatre anys de mandat.
Gran dia el passat diumenge a València. Gran en tots sentits. Gran per lo que fa la meteorologia, 12º a 16º, brisa lleugera de 10km/h i sols 45% d’ humitat. Gran dia per la increïble quantitat de nacionalitats, més de huitanta, que prenen part en esta Marató. Gran dia pel desplegament de mitjans que fan la cobertura del esdeveniment a nivell internacional i gran dia per la ingent quantitat de efectius humans regulant la carrera i la boníssima organització.
Gran dia esportiu que consagra definitivament València com a capital mundial del Running, que acull a les proximitats de la Ciutat de les Ciències, al Pont de Montolivet, quasi 25.000 corredors. La descomunal gentada envoltada de música, enardida per la veu del speaker, excitada pel repte que els espera, multitud de caps movent-se a botets, de cors que bateguen ansiosos, tot plegat fa nugar-se l ‘estomac, omplint de profunda inquietud un per un tots els atletes que esperen la sortida. Més de 16.000 a la Marató i passen dels 7.500 a la 10K. Comencen els 42.195m premiats amb la etiqueta d’ Or de la IAAF, la International Association of Athletics Federations.
Es una àrdua feina el posar-se dins la pell d’ un Maratonià. Es força complicat voler calçar les seues sabatilles i pretendre descriure els seus més íntims sentiments i sensacions. Observem doncs amb atenció de prop un d’ ells, un sol. N’ aprendrem molt fixant-nos en el seu rostre, en els gestos, en la veu i la conversa, en les mirades, en els tics que de sobte han sorgit desvelant l’ estat d’ ànim, una traïció, una mala passada que li juguen els nervis del moment.
Se palpa la por. Se respira. La inquieta vibració al cos del nostre corredor marca el temor. Per molt que se li diga que ho té fàcilment al seu abast, que després de moltes setmanes de dur entrenament està suficientment preparat, res li farà al tremolor inconscient dels músculs. Ara mira al terra, com pregant a les altures una miqueta de magnanimitat. De colp canvia la mirada per damunt del muscles del company que té al davant, guaitant allà lluny on s’ alça l’ arc de l’ eixida, allà d’ on retrona la música i d’ on li arriba la animosa veu del speaker de meta.
Li arriba però no li penetra. Pot ser i tot es posa més nerviós. Ara mostra un braç en alt com per a saludar, però no. Fa estirament de eixa extremitat, colze en alt, mà a la nuca i amb l’ altra tira des del colze en sentit contrari al braç aixecat. Ara l’ altre. I pega un esbufec, dos o tres palmades, més botets, una girada de cintura per mirar al darrere… sense mirar, i ara al cel del que no capta res. El blau de l’ atmosfera no li transmet assossec, l’ absència de núvols tampoc. No està concentrat, no arriba a confinar al cervell i a l’ ànima ni tan sols una miqueta de tranquil·la pau. Tampoc ho intenta, es presoner del moment, de la carrera, de la multitud. I ara parla a la seua esquerra, semblant seriós, cap somrís. Alguna cosa com “… ja queda poc!”… per a la sortida pareix voler senyalar. -Poc?- li contesta el veí,- si ens queda encara tot! I la cara del nostre amic es torna encara més ombrívola. La realitat li acaba de pegar una bufetada. Se rasca el cap, se toca el nas. Pam…..! Açò mou.
Ja sent la remor, els murmuris, les petjades i els frecs sobre l’ asfalt. Ja està en marxa. Prem el boto del rellotge i passats deu o dotze metres, tot ha caigut, ha soltat els nervis i el nuc a l’ estomac, fa una profunda respirada i corre. Li torna com per encanteri la concentració, el pla de carrera, el seny i la il·lusió. La determinació ocupa gran part del seu cap. Açò sols ha sigut la sortida. La carrera depararà mil coses més!
Mentre el degoteig multicolor dels milers de corredors va enfilant el pont, he perdut de vista el meu protagonista. Sé que acabarà bé. Sé que fins al quilòmetre 37 anirà fi i sencer. Començarà a canviar-li la cara a partir d’ allà, el rictus li endurirà el semblant. Però es conscient que els cinc mil metres que li queden s’ els va a menjar i li sobraran forces. Va passant corredors, uns esfondrats, sofrint, d’ altres minvats ja físicament, ja hi ha algun plor, molt dolor, o com ell, resistint valents i encara potents. La meta està a tocar. Torna a mirar la pantalla del rellotge. Va bé, pot ser millor i tot de lo que pensava. La catifa blava.
L’ arc de meta, els speakers, els aplaudiments i les aclamacions. Ha sentit el seu nom, variades vegades durant el recorregut. El porta visible al dorsal, i tan poca cosa li dona més ànims encara. Ara quant passe sota l’ arc ja pot ser plore, de ràbia, d’ alegria, de sentiment retés o de sofriment. Pot ser! Lo cert és que es Finisher d’ una emblemàtica cursa, premi a mesos i mesos d’ entrenament quasi inhumà i als 42,195K que acaba de completar. Gran dia el de la Marató de València!
Una ració d’ eixa emoció és la que Emilio Sala ha viscut diumenge. En una Marató on s’ ha batut el record de la prova, Emilio fa 2h55’26”, corrent de manera extraordinàriament regular la distancia a 4:10/km, sent el 768 de la general absoluta sobre 16.315 corredors entrant a meta complida la prova! A lo millor, pot ser Emilio ha sigut el protagonista d’ aquesta crònica. Pot ser! Si no ho és, tampoc haurà estat massa lluny de parèixer-se al nostre amic…. Bravo Emilio, campió! Ara toca brindar per tu, diumenge tu vas ser la nostra ració d’ emoció!
Joanot Presència
Peus Quets
