Portem quatre setmanes immersos en la preparació de la XXXª Volta a Peu a Sueca. I eixe “30” significa que el Club de Córrer Peus Quets assoleix la seua maduresa. Als trenta anys se és madur i se té el cap centrat a més d’ un objectiu de futur.
S’ han superat molts entrebancs, uns… previstos, d’ altres totalment insospitats. El primer problema esclatà allà pel Maig quant el director de carrera presentà la dimissió o millor dit, la seua renuncia al compromís de dirigir la carrera que el dissabte vam celebrar. Pot ser, cansat de certs despropòsits, pot ser enfrontat a idees i visió distinta de les coses per part d’ alguns socis tant de base com de la Junta, en tot cas enutjat i al·ludint a “Snoopy”, va deixar el seu càrrec a mans del Club. Snoopy, el gos de Charlie Brown, creació de Charles Shultz, es va fer famós pel seu caràcter hedonista i independent, abandonant voluntàriament les seues obligacions, quedant al marge del discórrer de la vida, espectador i contemplatiu, amb la continua imatge que deixa patent que, ell, Snoopy, no es propietat de Charlie, si més al contrari… que Charlie li pertany!
Abans de l’ estiu es va plantejar una alternativa esperançadora per a la direcció de carrera, que resultà decebedora i estranyament fallida, i tot d’ una, un altra renuncia que deixava vacant la responsabilitat de la pre-carrera, dels dorsals, chips, roba i atenció al corredor fet que conduí el propi President i la Junta a assumir la promoció i direcció de la XXXª Volta de Peus Quets. El tema dels dorsals va ser repensat amb molt d’ encert pel “dimissionari” i decidí prorrogar un any el muntatge de les taules dels dorsals. Per a més pals en les rodes, una polèmica sorgida arrel de la elecció del cartell de la Volta a Peu del trenta aniversari fiu que el creador del cartell elegit renunciés al premi promès.
Doncs com veieu, no van ser pocs els problemes, alguns de greus i d’ altres de menys calat. Però com que tot el món és necessari però ningú és imprescindible, la Junta es posà en marxa, i tot i sent açò un club de córrer, passet a passet, desfent nucs i embolics, anàrem fent camí.
Memorial Vicent Renart 2017. Arribat el dia “D” ens trobem que hi ha que fer front a una prova de 1200 corredors que van a fer dos recorreguts, 10K i 20K. Estem d’ en peus des de les 6h00. Hem contractat enguany un estand de cervesa i aquest es té que muntar a les set del matí. Necessitem força bruta per a descarregar cinc barrils, dos bombones de gas i dos màquines de tiradors ja plens d’ aigua que hi haurà que congelar. Arribarem durant el matí a canviar la ubicació del estand tres vegades a la recerca del lloc idoni! Alegraran el mostrador Sari i Gema Roselló, abillades de cerveseres bavareses.
El dia anterior ja van quedar les tanques repartides pel circuit i les borses i les samarretes dels corredors també foren preparades amb molta cura i destresa pel grup de dones capitanejat per Àngels Riera i Dolo Mañez.
Les coses van fent-se com per inèrcia, ja mecànicament, alguna ordre de Ramon Monjo, recomanacions i recordatoris, és complicat estar en diversos fronts, però claríssimament tots els que estan al “paddock” de sortida saben què fer, com fer i quant fer! Els dorsals, feina de Manu Lena, van sense incidències complicades, la roba té una excel·lent acceptació, es qualitat i… quantitat, els punts conflictius del transit rodat estan coberts, i la carrera mou sense problemes sota la direcció de Ramon i la assistència de Fermin Gutiérrez en meta. No es produeixen incidents durant la cursa, ni accidents. Un petit problema que ve reiteradament donant-se es que darrere del últim corredor del 20K no hi trobem durant uns pocs kilòmetres cap cotxe de fi de cursa fins que enganxa el cotxe precís, retolat i arranjat per a la ocasió, cortesia de Ginestar Automoción.
La carrera es desenvolupa amb fluïdesa, David, Emilio, Luis, Gema i Manu, els pràctics, claven el temps. Tot va sobre rodes, amb molta feina feta i ben feta per qui sempre està allà per fer-la i treballar pel Club, sense esperar a que la resolguen qui mai es presta a arrimar el llom. Tots creieu que el futbol es l’ esport més popular, i no! El preferit dels espanyols es… ”el escaqueo”! Hi ha soci que sols apareix una vegada a l’ any… i és esta, i hi ha a qui veus més sovint però en dinars i sopars, mai en doblar l’ esquena. Ara, també he de reconèixer que son sempre els primers en alguna cosa: en criticar! Fan podi cada vegada!
No exactament el mateix podi que va a fer Rosa Garcia en Veteranes C, sent 3ª corrent a 5:27 tancant els 10K en 55’29. Una vegada més, bravo Rosa! Pujar a podi al teu poble és molt lloable i segurament emocionant!
Canviant de registre, a Olocau de Carraixet, al Camp de Túria, no confonem l’ Olocau del Rei als Ports, Pascual Azorín corre diumenge un 30K de Muntanya, el 5è Trail d’ Olocau. La Serra Calderona es terra de molts desnivells, i el que Pascual ha de superar suma 1550m positius. Passats un munt de barrancs, les Forquetes, els Lladres, el de Zafra, el de Gàtova i tres més, albirarà les runes del Castell del Real. El temps acompanya, la Calderona està preciosa i Pascual en forma! Els 30 kilòmetres li costen 4h53. Com diuen els moderns…Màquina!
Ramón Monjo s’ en va a Senyera. Un Sprint Trail de 13K. Ja vos he contat en altres ocasions que la orografia dels pobles que van arrimant-se al Caroig, desproveïda de excessius desnivells, els que té se multipliquen i a penes n’ has superat un que l’ altre ja el tens sota les soles. Ramon està fort i… fa primer del podi de Màster M! 1h13’56 a 5:41mn/km… Adrenalina fora, nervis en repòs, es queda com nou malgrat la pallissa de la muntanya. Xapó i trofeu en alt!
La meua sorpresa del diumenge la tinc en trobar de sobte un Peuet que ens deixà ara fa dos anys, per trasllat al nord de València… coses de la feina. El Arquer li deia jo: J. Manuel Donet i Simeon. Inscrit encara sota les sigles de Peus Quets, orgullós del seu club de sempre, l’ home corre la primera edició del 10K de Rafelbunyol. 56’03 i la nostra samarreta blaveta passejant l’ escut per l’ Horta Nord. Gràcies Donet!
A la Mitja del Kaki, a l’ Alcúdia, Pepa Baldovi que estrena net anomenat Alex, Pepe Ciscar i Joan L. Garcia tornen a repetir, com l’ any passat, els 21K del poble del “Rojo Brillante”, denominació d’ origen! Relativament pla no deixa de ser un recorregut dur. Vint-i-un kilòmetres son molts i tot i transcorrent pels camps, entre kakis i tarongers, es fan pesats. Bon oratge, menys humitat de la normal, la carrera se corre com previst. Joan passa meta en 1h34’27, lo que suposa una mitja horària de 4:30/km. Molt bon registre de nou. Pepe, més tranquil·lament, passarà meta en 1h53’56 i Pepa, esta nova iaia de Peus Quets ho farà en 2h29’58.
Hem fet prou coses en este curt període de set dies. Hem contactat amb un munt de gent, hem involucrat a la nostra tasca una altre munt de persones, hem fet un munt de kilòmetres en cotxe, i un munt de trucades… Munt, paraula que defineix allò que hem fet, que comporta el concepte d’ incomptable, de variat i dispar, de bogeria, de descontrolat control, d’ estrès i de nervis acumulats en nits d’ insomni. “Munt” es tot allò que s’ ha fet i que no ha deixat d’ acumular-se al cervell, en un entramat que se va encaixant dia rere dia, nit rere nit.
Presentarem la XXXª Volta a Peu, inaugurarem la exposició dels “30 anys sense parar” amb un vi d’ honor. Acabada la Volta, el mateix dissabte, soparem, ballarem i comentarem, i diumenge de matí, mentre uns corrien i altres dormien, Andrés Ventura deixà el cordó del riu net d’ ampolles de plàstic dels avituallaments. A la nit, férem la cloenda de la exposició en fotos i articles de estes tres dècades amb un cava d’ acomiadament. Ha sigut una bona setmana, una gran volta a peu i per al qui ho ha viscut de prop, un memorable aniversari.
Fins l’ altra, que vist com passen les hores, els dies, els mesos i els anys, això està a la volta del camì.
Peuetes i Peuets, enhorabona!
Joanot Presència
Peus Quets
