El Fonsi ens ha marcat la velocitat! Com ja ho veieu, poquet a poquet, passet a passet, suau… suauet… Vaig prometre no queixar-me de la calor… i vaig a mantenir la promesa! Sols vull divulgar estadístiques!
Doncs dissabte a Favara 37,5º C a les 19h30, 81% d’ humitat, cap amunt pel terme i cara sol en direcció a Llauri. Ens hem situat? No sé ben bé quin tipus de lector pot llegir tot açò que vinc setmana a setmana a relatar. No sé doncs si hi ha entesos en carreres populars o no, si hi ha coneixedors de la zona o no, si saben allò que representa fer un esforç físic extremadament intens, fins i tot al límit, en uns llargs, llarguíssims quatre kilòmetres amunt de una lleugera però constant pujada cap a la muntanya de Llaurí, amb el sol mirant-te de fit a fit als ulls, beneficiant-te de la seua llum i aportant-te, de manera altruista, tota la calor estival que necessites per anar… morint-te molt poc a poc, a 5mn/km o a 5,30!
Tant se val… una burrada, un repte que sols cap en el cap dels bojos del córrer a peu que anem seguint setmana a setmana! Així doncs amb el rostre congestionat, la suor regalimant pel front, pels braços, cames i tors, 667 atletes, al trot o al galop passen per davant meu intentant fer bona cara a la càmera i al món sencer. Ara ja queden els 4 kilòmetres de tornada que no van ser lleugers!
Als 2000m ja anaven xops com trets d’ un safareig. Als 3000m ja n’ hi ha que ha alentit la marxa i acurtat la petjada. Als 4000m un 10% camina… i als 5000 i 6000 esbufeguen amb la mirada desencaixada, segurs de que allò que fa 3 kilòmetres molt íntimament s’ havien preguntat es una certesa incontestable: “Qui collons m’ ha manat patir com estic patint? Serà açò precís?” No hi ha resposta, tots ho sabem. És lo que és, és patir! S’ ho han gravat a l’ ADN. Hi ha una recompensa que no és pujar al podi… és senzillament acabar, creuar meta amb la satisfacció de la feina feta i la de l’ orgull instal·lat a l’ ànima. Satisfacció i plenitud que a meta es tornen somriure, un somriure que esborra el sofriment i l’ esgotament. Repte vençut!
Del Club de Córrer Peus Quets en van 22. Fa goig. Hi ha molts “Blavets” pel mig del “paddock”. L’ inici de la vesprada ens reserva una bonica sorpresa. Inscrita a Benjamins, entre els 9 i els 11 anys, Elia Sala, malgrat una sobtada caiguda en la mateixa línia de sortida, en un circuit totalment urbà de 830m, aconsegueix el 2º lloc de la categoria. Es una alegria veure empenta i il·lusió en la joventut.
Els 22 Peuets que corren ho fan prou bé. Emilio Sala, per baix de 4mn/km entra en 33:31. Es un crono molt bo donada la angoixant vesprada del 5 d’ Agost que ofereix Favara. Emilio es coronat 1er absolut local, un podi important, que juntament amb la seua xiqueta tots dos protagonitzen i dominen esta crònica. Gracies parella per esta doble alegria!
Continuem amb un bon elenc de corredors i corredores que van sempre per baix de 5mn/km com Joan Garcia, Paco Mompó, Pascual Azorín i Prese Claver. Això es córrer molt. I no se pot llevar mèrits a ningú ni ninguna que haja acabat els 8250m de esta infernal XXª Volta a Peu de Favara. No puc més que reverenciar la actitud i el compromís de tots i cadascun dels Peuets i Peuetes que el dissabte feren de l’ esforç la seua filosofia immersos en una climatologia inhumana per a la practica del Running.
Completem el relat d’ activitats amb la pujada a la Font del Cirer, Barx, de la colla ciclista de Peus Quets. 90 kilòmetres en total, primer amunt, després avall, dur i seriós recorregut que te pot, al mateix moment, traure’ t el lleu, la escuma per les comissures dels llavis, els ulls de les òrbites i fer-te preguntar lo mateix que els Runners: “… qui punyetes m’ obligava a mi a muntar hui la bici per a vindre ací?”
Feia temps que no ressaltava el valor de esta classe de esportista que es el corredor. Em senc obligat avui a tornar a posar de relleu la enorme capacitat de sacrifici que habita en el cos i la ment del Runner. Feu-ne la prova algun dia. Ja em contareu!
Joanot Presència
Peus Quets