No em queda més remei que iniciar a ma la crònica… amb la antipàtica nota central de la pantalla que em diu… “se está actualizando”. No sé que tardarà… doncs anem fent! Així és que vet aquí que estic jo, la meua millor ploma i un quadern de bon paper per a reportar-vos una crònica a pèl… i a ma, que transcriuré al ordinador més avant sobre el fosc. Son a penes les cinc de la vesprada.
Hi ha feina per un tub. Tinc que recopilar dades de tots, resultats, llocs, fotos… i hi haurà que deixar anar imaginació i realitat en harmoniosa barreja a més dels sentiments i sensacions en vivència real! Ho relatarem lo millor possible, ploma, paper, còctel de bàtecs del cor més un tast sentimental, tot endreçat de quatre gotes de real sofriment i d’ un mar complet de il·lusió i somnis… que com veureu… es faran realitat!
Fa unes poques setmanes us contava que un petit grup de Pedals Quets anava amb la intenció de fer unes quantes etapes dels Pirineus, d’ aquelles més emblemàtiques i mítiques del “Tour de France”. Així doncs hem pogut celebrar la presència de Blavetes i Blavets allà per les muntanyes de la deessa Pirene. N’ eren bastants de valentes i valents. Als darrers moments, com ho sembra la fatalitat, Lourdes deu ser intervinguda quirúrgicament i Assumpta es trenca el canell… i també operada! Així doncs dos baixes ciclistes importants. També hi van Juanvi Sanchis, que no arriba de trobar-se en forma, i Manolo Mañez i M. José, expressament baixats dels Alps als Pirineus. Coses! Això és un premi per a tots nosaltres veure aquesta gent allà junts, i un cabàs d’ enveja… sana, per la estància de estos Peuets al Tourmalet, a la Mongie, al Aubisque, La Raillère, Gavarnie, Pont d’ Espagne!
Van a cavalcar sobre les bicis Vicent Jornet, promotor de la idea, Sari Roselló, Manu Lena, Xavi Micó, Carles Micó i Gonzalo Sancho. Un bon grapat de kilòmetres els esperen, i els van a fer… quasi tots! Fan una primera etapa, l’ onze de Juliol, al “Col du Tourmalet” des d’ Argelès-Gazost i hi van tots menys Gonzalo que ve de camí des de Sueca. 76 kilòmetres i 2.115m sobre el nivell del mar! Però cap amunt i sempre sempitern, a la vista, el Pic du Midi de Bigorre a 2875m d’ alçada. Imponent muntanya aquesta del Pirineu, paraules majors, on et sents petit i diminut, i al mateix moment… part i còmplice d’ aquest món de roca, pics, barrancs, boscos, rius i cascades. La simbiosi es immediata, la atracció mútua, la connexió és … lògica! Humans i… natura quasi pura! Dura batalla, s’ els fan les cames de gominola!
Segona etapa, dia dotze de Juliol. Argelés – Pont d’ Espagne, 1460m. Hi pugen tots menys Gonzalo que es queda a fer el Tourmalet… per les dos cares!!! Des de Argelès i coronar… i des de Bagnères de Bigorre… i coronar… ell tot sol! El dia 13 la colla de Pedals Quets el reserven a veure passar el Tour, que ja es un emocionant espectacle i dels grans!
“Quatorze Juillet!” Himne de la Marsellesa… i autopistes, carreteres, camins, sendes, bars, restaurants petats! La colla de Pedals Quets s’ en va al “Cirque de Gavarnie”, a fer el Col de Tentes. República i bicicleta no es porten gens malament! França té una profunda tradició ciclista. 2208m d’ alçada! Dur, empinat a vegades a més del 12%, 96kms., les cames s’ han carregat en excés car els entrenaments fets a la Ribera resulten ser poca cosa per enfrontar-se al Pirineu. Hi van els sis… mosqueters, però sols coronaran tres, Carles, Gonzalo i Manu amb el plat gran…! El meu veí que és molt jovenet diria: “flipa!”
Sari inicia el port però ho deixa córrer… Això li permetrà gaudir de tot l’ entorn, de la neu encara present, dels boscos, dels rius braus, dels núvols i boira de la alta muntanya, de les carreteres i del públic que en aquesta època de l’ any és infinitament nombrós i sobretot… animós i entranyable de cara als ciclistes! Però menys mal que s’ acaba, que ja porten el lleu més avant del manillar! Bravo ciclistes, allà es on s’ aprecia la capacitat de sofriment, amb les cames tremoloses i els pulmons al límit.
“Bravo Madame, bravo Messieurs! Je vous en fait la révérence!”
Mentre els sis “Mousquetaires” van tornant del Pirineu, dissabte, a Alzira una petita congregació de Peus Quets es dona cita a la XXXª Volta a Peu. Un 8K on coincideixen tots els Runners en la classificació de “Volta Bonica” I fa una calor que fon fins el ferro colat! Ara bé, els de la Ribera Alta s’ ho han currat molt! Bons avituallaments, vaporització d’ aigua al kilòmetre 5,5, aixetes d’ aigua refrescant en passar meta, meló d’ Alger, preceptiu en estiu, aigua fresca, cola i beguda isotònica… Una carrera de “10” diuen Toni Llopis, Prese Claver, Miquel Morera, Paqui Riera, Monica Mira, Inma Ortells i Luisa Carbó.
Aquesta última, el diumenge, o siga… demà, nada la Perelló-Palmeres i hui, dissabte, corre un 8K! Esta xiqueta no està bé! Quin desfici! Toni Llopis, calculador, acaba xop de dalt a baix, lluent de suor en 37:38. Un bon crono, a 4:50/km… Prese, que passa meta en 39:22, uns moments més tard, de definitiu despit, es mossegarà l’ ànim i el ego perquè fa 4ª a… tan sols 3 segons de la tercera classificada! Tres segons! Sols tres segons! Tota la resta entra bé, entre els 42 i els 49mns, sense pressa i sense pausa, alegres, contents i realitzats. Una “popular” més, una emoció més, una ocasió més de sentir eixes pessigolles a l’ estomac abans del tret de sortida!
La XXIIIª Travessia Perelló-Palmeres de 2,5K, trofeu Segundo Castelló, també ens troba als de Peus Quets allà involucrats, tant a l’ aigua… com fora, uns nadant, els altres ajudant. Es llancen a l’ aigua a les nou del matí Rafa Colechà, Luisa Carbó, ahir a la 8K d’ Alzira, Mila Sifre, Rosa Garcia, Elo Nadal i Pilar Perez. Rafa toca meta a l’ arena en 56mn12. Molt bona travessia. Sèriosa i potent, Luisa Carbó millora de lluny el seu temps de l’ any passat, tres minuts menys, fent 59:30. Mila, amb rampes als bessons, això ja va sent un clàssic, entra en 1h02 i guanya la seua categoria de Màster 5, i Rosa en 1h04 fa tercera en Màster 4. Pilar i Elo entren juntes, Elo amb 1h06 fa 4ª en Màster 1 Femení Local! Unes “cracks”! Han anat de cor i ànima. 2500m d’ aigües obertes no és qualsevol cosa! Es dur, es esgotador, es de pur campions! Ah… n’ érem quinze ajudant… que no caiga en un pouet!
Tanquem la crònica amb una gesta de les bones. Un primer lloc al podi de Ramon Monjo al Trail de Bicorp. Fa el Sprint trail de 14K juntament amb Tere Lloret, i passa meta en 1h51:25. La orografia d’ el Massís del Caroig és complicada. Sense tindre massa pujades de gran desnivell ni massa caigudes de rabiosa pendent, sí té un infinit número de rampes serioses i costeres avall perilloses, pedra solta i poca vegetació arbòria. Les ombres escasses, el sol castigador i el perpetu “Yo-Yo” de puja i baixa que desfà les cames i rebenta els pulmons fan de la prova un petit martiri. Si no fos per la constància que caracteritza els Runners i molt més el “Tràilers”, pocs acabarien eixes rudes curses de muntanya. La perseverança de Tere i el nervi tenaç de Ramón els fan ser uns campions fora motles! Amunt… muntanyencs! Amunt Peus Inquiets!
Joanot Presència
Peus Quets
