“¡Dias de musho, vísperas de ná!” diuen els andalusos. La passada setmana teníem poques coses que contar, lo que no vol dir que menys interessants. Aquesta pot ser la vegada en que el format Din A4 no siga suficient!
A la Serra de Segària, Ondara, se corre el trail del Gegants de Pedra, 14,7K. Ramón Monjo aconsegueix 6:59mn/km en un circuit pedregós a trams importants, i pista i asfalt en altres. Un recorregut trenca cames típic de la Marina. La prova, circumval·lant la pròpia serra, toca cinc termes: Ondara, Beniarbeig, Benimeli, Pego, i El Verger. Es la cursa de muntanya on no pares de preguntar-te… –altra pujada?- una vegada i un’ altra, i ara el Barranc de Portelles, i el Portell de Benimeli, i ara… El respir mental ve quant passes per una urbanització o un poble encara que tinga, que es lo més segur, els carrers penjats de les vessants de la muntanya, empinats com les avingudes de San Francisco, com també se respira quant un fals pla te permet veure de passada la Cova Fosca o la de Bolumini. Les cames, elles, no descansen! Així i tot, la mirada clavada al terra per si de cas, mirant al front poques vegades, Ramón marca en meta 1h42, suant 650m de desnivell positiu acumulat. Molt bona carrera.
Pascual Azorín s’ en va a Sogorb, a mesurar-se a la Marató d’ Espadà. 42K d’ una orografia dura, difícil, complicada per ser molt i molt tècnica en les baixades i més i més esgotadora en les pujades. Els avituallaments son bons, però no et retornen l’ oxigen que ja fa una estona te manca als pulmons, ni els plàtans, els dàtils o les begudes isotòniques te refan les cames! Hi ha moments on fins i tot et sembla que el cervell no controla. Allà dalt, al Espadà, el famós mur no es com el de la Marató d’ asfalt. El mur es, a partir del kilòmetre 20, a cada petjada, a cada pas, a cada gambada! Pascual té que vèncer els 1103m de desnivell positiu de esta XIXª edició. Sortint de Sogorb i amb la ferma intenció de tornar-hi dins d’ unes quantes hores, passarà per la Vall d’ Almonacíd, prop de Navajas, veurà el Palància, passarà per Bellido, el Barranco Malo, Castellnovo i Rascaña. Finalment Sogorb de nou. Han passat 6h41mn, a 9:34/km. Ha sigut molt cru, a prova de Titans. Pascual ho demostra: “Finisher” d’ una carrera dura… duríssima!
Castelló de la Plana rep quatre Blavets a la VIIª Marató. Emilio Sala ve a la Plana Alta a revenjar-se de la Marató de Màlaga del passat Desembre que fou anul·lada per les intensíssimes pluges i on es quedà amb ganes de córrer i “l’ espineta clavada”! Allà se li ajunten Tomàs Cuenca, Javier Mancebo i Pedro Cascales. Tots quatre venen preparant Castelló des de moments desprès de finalitzar la Marató de València del Novembre 2016. Penseu-hi i calculeu el sacrifici! Esta gran carrera que hom pensaria que es plana amaga un seguit de suaus tobogans amunt i avall, amb una animació poc comparable a la de València, per això més cansada i més avorrida. El recorregut d’ Est a Oest va des de la Universitat fins al Grau i de Nord a Sud, del Parc de la Rabalena a la Avinguda d’ Almassora amb un bon circuit pel centre de la ciutat, Ajuntament i Catedral inclosos.
Emilio galopa a 4mn/km i si no m’ equivoque aquest es el seu record personal. Compte rodó! 2h48:44 en meta! La fletxa de Favara!
Tomàs Cuesta a 4:42. Finalitza en 3h02:58. Bon temps, dins la seua línia, carrera seria, regular i segur com un rellotge suïs.
Javier Mancebo tanca el crono en 3h18:29. Es un temps excel·lent per a un Veterà de més de 50 anys, ratllant lo superlatiu.
Pedro Cascales, “arreglat” de tota dolència dels últims mesos acaba en 3h41:40. El treball i la voluntat mouen muntanyes. Es la formula que Pedro utilitza. Cor, força i tenacitat!
Aquí tenim doncs una bona moguda del cap de setmana. Sis han corregut més de 225km en un diumenge. Ara bé, encara ens guanyen els del sofà i la caixa bova!
Joanot Presència
Peus Quets