Dic jo que descanse Rita perquè a Peus-Quets… no descansa ningú! Dissabte, Basilea. Curta volteta de 5,5K, la Basler Stadtlauf, ràpida cursa pel centre de “Basel” on Manolo Mañez dilueix el mono i mata el cuquet que li rossega per dins. Curta però que li serveix per a calmar l’ abstinència de voltes populars a la seua terreta. 24´50´´, a 4,30, no forçant, sols participant, conservant la tònica de competició.
A Madrid, Juan Franco i Maribel Soriano vibren a la 8ª Carrera “Ponle Freno”, solidària, que persegueix el Zero Accident en Carretera i la seguretat total al volant. Una doble prova, 5K i 10K que este 2016 rep 20.000 persones. La resposta pública a la crida en pro d´ esta causa benèfica es una vegada més, superada. Any rere any les expectatives son de major afluència i participació gràcies a la voluntat i l’ entestament de grans persones com Juan i Maribel.
Pascual Azorín, a la mitja marató d’Alzira
La Mitja Marató d’ Alzira, humida en excés, dutxa de manera abundant als corredors! Arriben xops a meta, calats fins als ossos, gelats i arrugats com els cigrons. Una Mitja molt bonica de recorregut, passada per aigua, que no ha sigut lo que sol ser. La meteorologia no ha tingut pietat. Ha aconseguit minvar la assistència de públic i l’ ànim dels corredors. Pascual Azorín passa meta marcant 1h39, esgotat i “frigoritzat”. Un dia dur i lleig, veritat Pascual?
El repòs del guerrer! Això pensí jo el dilluns passat, al acabar la Marató de València. Vaig voler creure que després de l’ esforç la gent de Peus-Quets faria repòs, “finde sabàtic”, “dolce far-niente”, vaga total de curses i entrenes, cap de setmana de sofà d’ apatia i deixadesa…
Quina ingenuïtat la meua! Els ha faltat temps a estos bàrbars per a reenganxar i rodar per la Muntanya de la Rabosa, iniciant entrenaments per a la temporada de Trails. Dimarts per pluja, res; dijous per força major tampoc, però diumenge, amb una pedregada antològica, un xàfec desmesurat, llampecs, trons, vent i tornado, se recórren la Lloma dels Cabçots, l’ Abric Lambert i la Lloma Ribera, tancar el bucle rapidet i de presa i posar rumb a l’ esmorzar.
Però si el protagonisme la passada setmana el van tenir el Maratonians entre alegries, drames i tragèdies, aquesta vegada la gesta es dels excursionistes de Senda-Quets, que han escenificat una tragicomèdia!
Com que, a propòsit del temps, mirant i remirant, esbrinant i investigant, i barallant moltes i diverses conjectures i informacions, hem passat tota la setmana fins el divendres, finalment trobem que esl gurus de la méteo donen per a Xelva a partir de les 13h precipitacions de 1 litre per metre quadrat. I li dic jo a la meua dona: “… eixa aigua, la gent de la expedició obrint la boca cap amunt, ens la podem beure tota!”
En cau per a donar i vendre, des de les 9:00 del matí, sense treva fins les sis de la vesprada. Ironies de la vida, anem a fer la Ruta de la Peña Cortada de Calles a Xelva, i la Ruta del Agua, Xelva-riu Tuejar. Efectivament… del Agua!
Als Serrans, el temps tancat i obscur ens rep de bon matí. Plou i ens veiem obligats a esmorzar dins de l’ autocar. Abillats d’ impermeables, gorres i paraigües, així fornits, iniciem, somriure als llavis, la Ruta proposada. Hi ha qui canta i tot. A la mitja hora, algunes moltes de les peces de roba d’ aigua comencen a calar, les ulleres es tornen opaques de gotes de pluja, descobrim que les botes i sabates no son impermeables, la humitat ja ens arriba a la pell. El primer tram de la Ruta de la Penya Cortada es dels més bonics del País Valencià, i més ara amb els colors de la tardor. Gaudim com podem de la gola que fa la Loma de la Ermita i la Rambla de Alcota, com podem dic perquè l’ incessant degoteig que ens cau al damunt deixa quant a penes alçar la mirada. Quan el diluvi es torna plugim o plovisqueig ens traguem del damunt gorres i paraigües aprofitant la ocasió per a albirar l’ entorn. Es un regal que, de quant en quant, ens atorga el cel manant al ruixim una pausa per a permetre omplir-nos els ulls de natura.
Arribem al aqüeducte viaducte romà del segle II d.C. que transvasava l’ aigua des de l’ assut del Tuejar fins Sagunt. El senzill reguerot excavat a ma pels esclaus, a la roca calcària va tornant-se conducte i sèquia poc a poc cap a l’ aqüeducte pont, de tres arcs, sobre el Barranc del Gat. Estem trepitjant 1800 anys d’ història i de que manera!
Amb previsió de trobar-nos el canal excavat inundat, havent aquest recuperat, amb la pluja la seua funció primària, la del transport d’ aigües, hem fet provisió de borses plàstiques de fem i altres amb la intenció de embolicar-nos peus, botes i sabates per a passar per l’ única via possible: dins del canal del aqüeducte. Prompte ens donem compte de que no serveix per a res.
Al la comarca dels Serrans…malgrat la pluja
El toll d’ aigua es alt de trenta centímetres, les borses s’ estripen contra el terra, i dins de les botes i els calcetins ja es tot un “xop-xop”. Ja estem xops per fora, xops per dins, i es quant la humitat passa de la pell als ossos. El calor corporal lluita en va contra la gelor que ens envaeix abans d’ arribar a la Peña Cortada pròpiament dita: un tall de 1,20m d’ amplada, alt de 25m que desemboca al pont dels tres arcs. Allà, el terreny, encara que fangós, es suavitza planejant fins Xelva. Hi ha ganes d’ arribar a l’ autocar i canviar-se de roba.
Un petit grup anem a fer la Ruta del Agua al Tuejar, travessant Xelva pels barris Cristià i Jueu fins la Playeta que avui ha permutat les seues clares aigües per unes de més fangoses, baixades de la Serrania! Este preciós paratge, passeig fluvial pintoresc i bucòlic, moblat d’ uns arbres tintats de tardor es un autèntic quadre impressionista. Tornem al poble remuntant el camí fins el barri àrab, i anem a dinar, que ho tenim merescut i guanyat.
Algú té fred, uns altres son atacats pels esternuts, més d’ ú es rasca la gola, però tots coincideixen en que malgrat la dificultat i els penosos entrebancs que ens ha oposat este diluvi, ha valgut la pena.
Hem aguantat estoicament com els guerrers d’ Esparta. Una odissea elevada a epopeia!
Joanot Presència
Peus-Quets
