Club itinerant, viatger, aventurer? No veig adjectius suficients per a definir la hiperactivitat de la setmana que conclou. Periples múltiples i llargs. Finestrat, Cullera, Behobia-Irún i Las Vegas! Mireu.
Divendres tenim el 3er Desafiament Lurbel Aitana 2016. Quinze nacionalitats se donen cita a Finestrat. La prova consta de tres distancies: 40, 86 i 120 Kms. Joan L. Garcia s’ apunta a la més llarga, com no? 14200m de desnivell acumulat, 7100 positius. Una bestialitat. Hi trobem ela “cracks” del trail estatal. La distancia esgarrifa! 120 kilòmetres per muntanya, de Finestrat cap a la Serra Cortina, Font del Molí, Puig Campana, heliport de Palop, Pas del Comptador, Benimantell, Canal, Mellada del Llop, Pla de la Casa, Coll Borrell, Recingle Alt, Confrides, Font de la Forata, Pic d’ Aitana, Font de l’ Alemany, Sella, Pas de la Rabosa…. i Finestrat de volta! Agafeu aire. La prova toca huit termes: Finestrat, Beniardà, Benimantell, Confrides, Polop, Sella, Benifato i Orxeta. Açò, es com un repàs de geografia de la Marina Baixa!
Joan pretén gaudir de la volteta, del passeig, de la “tournée”, de la nit i del dia i de la natura. Ha sortit de Finestrat a les 22h00 del divendres i controlant i regulant-se calcula completar el desafiament en vint-i-quatre hores. Frontal engegat, arranca el ultra trail d’ Aitana. 189 llumetes comencen a obrir-se pas cap a la muntanya. Temperatura suau de 15º, cel net sense amenaça de núvols. Una fosca preciosa per a córrer. Van a passar per dalt de Terra Mítica i Terra Natura, dominant Benidorm, unes hores després Guadalest i l’embassament… i demà dissabte, sobre les 9 o les 10 de la nit estarà Joan de volta, havent pujat esbufegant pel Portell cap amunt cercant la cima del segon pic més alt d’ Alacant, creuant barrancs i tornant a atacar pujades pedregoses cap a l’ heliport i el Pic d’ Aitana, en un continu córrer amunt i avall, albirant llumetes tremoloses al davant, també al darrere, intentant endevinar el clots i pedres del terreny, dissenyant la traçada en les vertiginoses baixades, tal qual pilot de Formula 1. Les orelles senten bufits, clics-clacs dels bastons repicant al terra i també se sent un alleujament anímic quant s’ aproxima l’ avituallament, les llums de la població i els aplaudiments dels veïns que t’ esborren d’ un colp tot sofriment i sentiment de soledat. Sobre el kilòmetre 50 ja et fa mal tot el cos. Se fa de dia. Sobre el 80 et farà mal l’ ànima.
Se fa de nit altra vegada. Al 100 tan sols t’ en queden 20… la meta està a tocar. Tot ha passat, o quasi! La ment no ha parat de pegar-li voltes a açò de disfrutar… patint! I més coses, tantes que no et caben a la memòria i que, al passar per l’ arc de meta s’ esfumaran com quasi tots els somnis al despertar… Però en realitat, la nit passada ha sigut interminable i molt molt dura. Enfrontar-se a la muntanya en la foscor de la nit es quant menys atzarós i perillós a més del extremat perfil de les vessants del Puig Campana. Joan ha patit molt. Al kilòmetre 80 fa dueto amb un altre corredor per no deambular en solitari per l’ escarpat terreny on la foscor, de nou, va apoderant-se de la muntanya. La Lluna els acompanya. Ara se sent bé, fort i animat. Havia comptat en 24h. En seran unes quantes més. El company de fatigues està ferit. Porta les plantes dels peus en sang. Ja no pot córrer. Se desespera. El mal humor fa dany i oprimeix l‘ ànima dels dos combatents allà dalt, sols en plena nit, lluny de tota civilització. Joan no abandona el seu amic de penúries. S´ha acabat la aventura. La carrera es la carrera però davant son les persones i l’ ajut deu ser la primera virtut del corredor. Joan aplica el “codi de solidaritat”. Hi haurà més carreres i ell ha guanyat un amic de per vida!
No he vist millor i més breu manera de relatar esta vivència de més de 24 hores, quasi dramàtica, d’ un corredor de trail en una cursa pels cims més alts i agrestos del País Valencià.
Esta es només que la primera part de la intensa activitat del Club de Córrer Peus Quets.
Joanot Presència
Peus Quets
Segona Part i última
Cullera rep el gruix de les tropes blaves. La 5ª Sta. Cecilia de 7,5K resulta festiva. L’ organització adquireix ofici. La prova aglutina Runners de les Riberes, la Safor i l’ Horta Sud. “Boniqueta”, agradable, simpàtica es lo que oïm de la carrera. El sentir es de tots parell, opinió general. Sent en solidaritat amb els afectats d’ Alzheimer no vull referir més dades tècniques de la cursa, ha sigut d’ entrenament i participació per una causa humanitària. Ah… done fe de que… l’ esmorzar posterior a la cursa de Santa Cecilia ha resultat agradablement entretingut!
Ondara. Pascual Azorín en solitari fa el 5è Gran Fons. Quatre termes, quinze kilòmetres majorment plans malgrat la progressiva pujada de Beniarbeig a Sanet i Negrals de tres kilòmetres. Passat Sanet i negrals se suavitza fins Benidoleig i Ondara. Pascual corre bé, en la seua línia habitual: 1h11:56, 6è dels Veterans C. Un notable!
Egunon. Ramón Monjo es llança a la 20K Behobia-Sant Sebastià. Clàssica “pedestre” que compta 52 edicions. La prova, diuen, més emocionant de totes. Va nàixer al 1919, amb múltiples interrupcions d’ ençà. Behobia, sobre la frontera, a les afores d’ Irún rep de bon matí 31.276 corredors, la majoria vinguts en tren des de Sant Sebastià on està la meta. Carrera lineal… molt dura. Junt al Bidassoa rumb a Irún el camí es pla. “Xirimiri”… Ramón veu endurir-se la carretera als tobogans de las Ventas. La dificultat no s’ atura fins l’ Alto de Aretxe. Respirem cap avall recuperant oxigen. De colp l’ Alto de Gaintxurizketa! 2,5K de pujada sòlida. No acaba mai. Les cames s’ agarren al asfalt, es neguen a pujar, al pit li falta l’ aire. No hem arribat a l’ equador de la cursa, però l’ ambient es de pur “Tour de France”. Una multitud d’ espectadors a les vores del camí! Ara a Lintzirin, i baixem a buscar Renteria. Intensa pluja.
Ara se corre a gust! Tornem a respirar a fons. La llarga baixada, el pla i la animació ajuden, i molt, a refer-se per dins, sobretot de cames. Ramón sap que ara ve un altre tram exigent, la pujada a Capuchinos, curta però seria, i ja el descens cap a Pasaia. Està entrant a Sant Sebastià, queda el Alto de Miracruz, la cirereta que faltava dalt del pastis. Esta pujada acabaria de rematar les forces del participants si no fora per l’ extrema animació que no et deixa ni sentir el teu propi cor. I així es, el públic te porta cap avant. Barri de Gros, recta de meta a la platja de Zurriola, Avda. de Navarra, Kursaal, pont, Alameda del Bulevard! Milers de corredors, milers d´espectadors aplaudint i cridant. L’ espectacle es tant fora… com dins. Grandiós!
Ramón marca 1h29:29, el 3343 dels 25228 que estaven a l’ eixida. Vol dir que darrere hi ha 21.885 ànimes. La prova es molt dura i el temps ingrat però es revetla com una gratificant experiència, una satisfactòria vivència que enriqueix el bagatge del Presi. Caldrà dir que Ramón i Àngels també han fet una ruta… de pinxos i txakolí?… Agur!
Sari Roselló i Manu Lena a Las Vegas
Las Vegas, Nevada, feu de la Hillary! Sari Roselló i Manu Lena peguen el salt per a “casar-s’ hi“. Celebren el 25è aniversari de boda, i ho fan corrent la Mitja Marató Gesio Rock’n’Roll Marathon & Half Las Vegas. 30.000 corredors. Una bonica bogeria! Nocturna amb llum de neons i fluorescents a Las Vegas Boulevard, entre famosos casinos i mítics hotels: Flamingo, Excàlibur, Paris, Circus Circus, Tropicana o Caesar, Luxor, Bellagio o Wynn, com si es tractés d’ una pel·lícula! Després de renovar vots a la Capella de les Campanes, van a córrer els 21K per Las Vegas Strip, el “Glitter Gulch”: rectes sense final, llargues com un discurs de Trump però menys avorrides i insolents. La vista va a tots llocs. Tot es nou, tot brilla. Edificis, estàtues, llums, palmeres, cotxes de luxe i limusines! Hi ha tanta claror que sembla de dia. Més que una cursa es un bany de… llum. Bandes de música toquen en directe, Ozomatli, Walter Show al Kalliope i sis o set altres. La carrera es benèfica en pro de la recerca contra la malaltia de Crohn. Manu, ja que hi va, vol fer bon temps: 1h34:56 i Sari, que no està recuperada de la lesió de maluc, hi va poc a poc: 2h16:50, Noces d’ Argent sense pretendre cap marca, en una lluminosa i encegadora cursa, feliços i “novençans”… com deu ser!
Hem tingut Peuets a casa, a Alacant, al País Basc i a Las Vegas! Això sí son kilòmetres!
Joanot Presència
Peus-Quets
