Complida, celebrada i arxivada ja la “Setmana Gran” del Club, la del 14 d’ Abril passat, la present setena ens aporta altra vegada grates sorpreses i fortes sensacions de fermesa i poder. I estes sorpreses i sensacions han fluït per diversos camps i apuntant a múltiples fronts, els més dispars! Abans de començar, benvingudes Paqui Riera, Maribel Soriano i Patricia Gil!
Divendres, mouen cap a Castelló de la Plana, Pascual Azorín i Joan L. Garcia, determinats a enfrontar-se a la XVIIIª “MIM” i la Vª “CSP” del Penyagolosa: dos gladiadors contemporanis, dos lluitadors nats!
Integrants de Peus Quets a Penyagolosa
Joan vol atacar el “CSP”, Castelló Penyagolosa, un ultra trail de 115 kilòmetres que dispara el tret de sortida a les 00h00 de la nit, la mitja nit del Divendres al Dissabte donant solta a 600 bojos, malalts d’ aventura, frontal al cap, motxilla a l’ esquena, les mans aferrades als pals cap amunt des d’ un nivell zero, a l’ alçada del mar, amb la missió de coronar el Penyagolosa a 1813m. La considerable distancia a recórrer passa per un munt de termes: Castelló, Borriol, Vilafranca, Les Useres, Lucena, Atzeneta, Benàfigos, Culla, Xodos, Villahermosa i Vistabella! I lo més dur, els 5439m de desnivell positius acumulats i els 4227m de desnivell negatiu.
Pascual se mesura per primera vegada a la “MiM”, Marató i Mitja de muntanya que surt a les 6h00 del matí, a la fresca. 63 kilòmetres 3045m de desnivell acumulat.
Joan i Pascual, plens d’ il·lusió uns dies abans, encara que sent, el primer, un muntanyenc experimentat, i el segon, un corredor popular amb uns bons milers de kilòmetres a les cames, se llancen a la cursa amb un petit temor íntim i secret – “Podré acabar-la?” … i com ells, cadascú dels més de 2000 inscrits, absolutament totes i tots! Quant el gruix de la tropa ja ha marxat, creuant l’ arc de sortida, els pensaments ja son altres. En poc temps estan ja als estreps de la muntanya i la ascensió comença aviat.
Estos moment van a ser de goig i de adrenalina, instants per a gaudir de la nit, del misteri, del ball inquietant de llumetes de llanternes botant d’ arbre en arbre del bosc, rebotant contra terra i roques, tot unes inquietes lluernes acompanyades per les petjades dels corredors i els “clic-clac” dels pals impactant sobre les pedres de la senda. Veuran néixer el dia, i caure de nou la nit.
Per davant espera una indecent quantitat d’ hores de lluita. Les primeres son una gran meravella, amb un contacte calorós i maternal dels habitants dels pobles que creua la trajectòria de la carrera. Bolcats en cor i ànima en l’ ajut als atletes, aconsegueixen oferir el suport necessari i suficient per redimensionar i recompondre les forces dels corredors, les físiques i les mentals, amb avituallaments de tota mena per al cos i amb crits, vives i aplaudiments a trencar-se les mans, que son els bàlsam de la psique!
A mesura que van discorrent les hores, al corredor se li van creuant les idees i pensaments en tropell, bons i dolents. Joan i Pascual, i 2000 més son atacats per la idea lògica i prudent de deixar-ho córrer i abandonar, idea que el sofriment físic bombeja al hipotàlem o cerebel, i en contrapartida, també pel pensament irracional i corretjós que els vol fer seguir, veient com van abandonant uns quants, mirant-los els rostres descompostos i despagats, mirada baixa, sense il·lusió.
Ja han passat molts kilòmetres, moltes costeres empinades cap avall i pujades verticals cap amunt. Alçant el cap, allà en la llunyania, dalt de l’ altre pic, es veu una llumeta en moviment, i un’ altra. Desapareix i en va una segona al darrere, i una tercera. I se te cau el mon damunt. – Allà dalt tinc que arribar jo encara? – La imatge de la meta brota en mols caps, i torna la il·lusió a alimentar el corredor. Les forces se renoven. L’ optimisme resorgeix, la imaginació et fa sentir el rebombori de l’ arribada. “Ja tinc feta quasi tota la carrera, no queda més que aguantar una mica més!” “ Ja ho tinc!” “I esta gent que m’ abraça, m’ acarona, m’ encoratja es mereix que creue meta, i la meua dona, i les meus fills…” I se fa un últim esforç, una darrera empenta. I sense pensar-ho massa més, l’ arc de meta apareix. Ja es història el dolor, el mal cos, els mals pensaments. Ja s’ han quedat enrere la pluja, la pedregada, el fred. Tot això deixa lloc a la emoció que els humiteja els ulls, a la satisfacció que els ompli el pit, i el seu tors s’ unfla per a rebre la medalla de “Finisher”!
L’ any que ve… torne! Pascual tanca els 63K en 9h19:42 i Joan finalitza els 115K en 24h50:33. Algú diu més?
A la disciplina de les Voltes Populars, el dissabte de vesprada, a Benitatxell, l’ anomenat Poble Nou allà a la Marina Alta, corren Angeles Riera i Ramón Monjo, i a Benifaió, dins del Circuit de l’ Albufera, son vint-i-tres Blavetes i Blavets els que representen Peus-Quets en els 10K de la Baronia. El perfil del recorregut, enganyós, picant amunt molt més que cap avall amb costeretes abundants que esgoten les forces de mica en mica. Bones carreres de Rúben Cerros, Emilio Sala i Alice Rebull, 4ª de Veteranes B, i podis en Veteranes “C” de M. Carmen Garcia, 2ª, i Mila Sifre, 3ª. Estes “sexygenàries” estan pletòriques de forces, ganes i salut!
Tere Lloret i Fermín Gutierrez a Favara
Diumenge al matí, Tere Lloret i Fermín Gutierrez s’ apunten a córrer el IIº Trail dels Senglars de Favara. 10K pel Barranc de l’ Infern, la Simeta, la Cova de la Galera, el Barranc de la Marrada, el Pla de Canorra, la Senda de la Casa de Borja i del Peinado. Una bona carrera de curt desnivell, vist el Penyagolosa, uns 640m positius, però amb uns trams tècnics de dura resolució. M’ agrada veure decidida la Tere en la seua aventura particular, i com no, saber que Fermín va sumant-se a la bogeria de la muntanya m’ ompli de satisfacció.
En un altre ordre de esdeveniments, Sari Roselló, al Ier Concurs Literari de Fortaleny, despenja el Primer Premi amb un curt relat sobre la temàtica del 25 d’ Abril, Almansa i els Maulets. Vicent Llorenç, el Maulo, ens ha captivat a tots. Es la història d’ un Runner d’ avui somniant al 1707 que implicat a la mateixa batalla d’ Almansa ens toca a tots de ben prop i molt a fons! Felicitacions Sari! Que el Maulo no pare de competir i somniar, ni tu d’ escriure! Peus-Quets no pararà de córrer.
Joanjo Presència
Peus-Quets
