Aquesta Setmana Santa, la interrupció de les competicions ha segut escrupolosament i “religiosament” respectada. Però malgrat el “sant” descans, quasi forçós, ben bé la totalitat dels membres de Peus-Quets han seguit amb la seua rutinària, necessària i vital posta a punt. Cadascú i cadascuna preparant cos i ment per a lo que ja està a punt de moure: les Voltes a Peu Populars i els Trails a tot arreu de la nostra geografia, des de la Primavera, que al Runner altera, fins la Tardor que pacifica al corredor.
A comptar d’ ara, pocs Dissabtes i Diumenges cauran del calendari verges de carreres o inèdits en proves!
La absència de activitat esportiva em brinda la ocasió de reportar negre sobre blanc algunes idees, pensaments, ocurrències i reflexions que me grinyolen el cervell degut a la convivència tant propera que vinc darrerament mantenint amb el mon dels esports populars.
La primera de les sensacions de les que vull fer part al lector es la de la autenticitat humana, el pur estat propi natural sota el que el corredor o la corredora se mostra abans de la prova, durant la cursa i en meta! Van a enfrontar-se amb ells mateixos, el “jo” contra el “mi” i en eixa confrontació no caben vergonyes o reticències: el JO i el MI se saben els seus poders i les seues mancances. Se coneixen molt bé!
No sé qui va dir “se naix original i… se mor com a còpia!”. Tenim la prova irrefutable en la majoria de Runners. Vestits amb l’ equipatge esportiu i sabatilles, sofreixen una metamorfosi que esborra tota mena de complex, tot rastre de timidesa, tota lastra dolenta i artificial que la vida els ha gravat a sobre, alterant el seu comportament natural. Vestits per a córrer, en cada cursa els atletes se transformen, muten, paradoxalment, evolucionen… regressant al seu propi caràcter original! – Ara son realment… ells!
“Mirada de prop, la vida es una tragèdia, però vista de lluny, més bé pareix una comèdia”. Aquesta sí sé de qui es. La va pronunciar Charles Chaplin al seu discurs de “El Gran Dictador”. Es perfectament aplicable als nostres protagonistes. Córrer es la seua manera de separar-se de la vida, allunyant-se d’ ella… corrent. En eixos moments es quant la vida els somriu a la cara i els fa riure el cor. La existència deixa de ser tragèdia per a canviar-se a comèdia. Es com abandonar durant uns instants la rutina, l’ avorriment, la mediocritat, l’ anonimat per a apropar-se a la plena felicitat. –Ara son decididament… alegres!
La mateixa paraula “vida” alberga dos accepcions antagonistes. La Vida es dèbil i fràgil, però alhora, forta i eterna. Els Runners acumulen els dos vessants. Àvids… de vida, necessiten acció continuada. Tenen plena consciència de les seues limitacions, de la condició efímera de la seua acció. Però a cada prova on se presenten flirtegen amb la immortalitat, amb la eternitat. Cada carrera es una vàlvula d’ escapada, el seu gran moment. Surten de la foscor… corrent cap a la llum. Quant no se calcen les sabatilles de córrer, els Runners vegeten. Quant corren, renaixen! –Ara son autènticament… vitals!
Autenticitat, alegria, vitalitat. Estes tres virtuts, entre desenes d’ altres, son les que avui he volgut posar de relleu. Ja que estem en Setmana Santa i de Passió, sols cal assabentar-se del fervor, de la dedicació passional que els corredors populars inverteixen durant al menys cinc dies de la setmana, de totes les setmanes del mes, de tots els mesos de l’ any!
Les accions i entrenaments han cobert tota la Ribera Baixa i part de la Ribera Alta. El Pla de Clotxes a Benifaió, la Murta d’ Alzira, el terme de Sueca, Sants, Perelló i Palmeres, i el de Cullera inclosa la Serra de les Raboses i la platja del Dossel, el Perelló, Corbera, Favara, Riola, Polinyà… probablement sobrepassant els 500 kilòmetres entre totes i tots! Algunes i alguns dels que estaven lesionats tornen a somriure i uns altres recauen; una “tara” generalitzada al mon Runner marca la seua pauta d’ existència: la impaciència!
Hem de fer forçosament comunicació de una greu baixa al sí del Club: una desafortunada caiguda en bicicleta de Dolo Mañez ens carrega de mal humor. Colze trencat i operació obligada amb la més que probable reducció de la fractura mitjançant claus i plaques de titani. Tot Peus-Quets espera, anhela, desitja “fervorosament” que la recuperació siga ràpida i indolora. La mirada al front, valenta i decidida de Dolo ja es una garantia de positivisme d’ ànims. No sé si dir-te, Dolo, “Amunt”, que últimament es paraula desafortunada, però si que et diré: “Força” que pareix ser un vocable més sòlid!
Joanjo Presència
Peus-Quets
