El dispensari no dona coll. L’ infermeria la tenim a petar! A demés de tots aquells que ja estan ressentits o convalescents d’ alguna lesió s’ han vingut a sumar tres baixes més aquesta setmana. Ja tenim un quadre mèdic de dolences, danys i ferides prou complet: tendinitis, pubàlgies, fascitis, trencadures, meniscos, lligaments, ciàtiques, lumbàlgies, bursitis… Si si, tenim un cas de qualsevol patologia!
Tot açò pot parèixer relatat amb una certa burla. Res més lluny de la meua intenció. Fàstic, desolació i una miqueta de regust amarg es la sensació que em deixa esta situació. Sé de la sensació de frustració que experimenten el corredors. Es veuen minvats, “amputats”, orfes de activitat, empobrits. Em sap greu tota aquesta acumulació de “gafes” que, al cap i la fi, no son altra cosa que la penyora que arrisques en la pràctica d’ un esport tan exigent com el Running o el Trail.
Agafar-s’ ho amb filosofia? No es fàcil! Sent la paciència la mare de la ciència, no ens queda més que un remei:esperar a que esta conjuntura es puga revertit molt aviat.
Pot ser hi haurà que vigilar més a fons la alimentació, o la intensificació de una suau musculació general més específica del tors i abdominals, o la dosificació de l’ esforç en entrenaments junt a exercicis més concrets de elasticitat com d’ estiraments… Qui sap? Pot ser que preguntar-nos perquè ens sobrevenen les lesions ens ajudarà a evitar-les! Al menys aquelles que no son conseqüència de caigudes, ensopegades o d’ una relliscada fortuïta.
No deixarem de nomenar els entrenaments que segueixen tota la setmana, a més de dissabte i diumenge amb il·lusió i de manera intensa. Esta es la “obligació” i el deure del esportista. I els Blavets i Blavetes en son ben conscients sent metòdics i constants en eixe compromís íntim cultivant la seua afició.
Diumenge, a la Marató de la Serra d’ Espadà, J. M. Lena acabà amb 6h57:13 el llarguíssim i accidentat circuit de muntanya que des de Sogorb transita per Rascanya, Bellido i Castellnovo sempre a prop del riu Palància. Un luxe per a la vista, un infern per a les cames!
Sari, afligida de ciàtica es baixa per al repte en el qual havia posat una bona dosi d’ esperança. Només toca ara, solucionar eixe problema d’ hernia discal . Un altre repte. Es més dur, però Sari, malgrat el seu cor tendre alberga una determinació d’ acer. Ho aconseguirà! Qüestió de temps i voluntat.
A la Mitja Marató participen Lourdes Lledó i Sales Mañez. Tanquen els 24K en 3h35:23 i 3h38:17, sofrint… sense desdibuixar el somrís, les cames tremoloses i l’ ànima radiant! Pura vida! Luisa Carbó deixa la carrera en el 10 després d’ un bac i de luxar-se la articulació trapeci-metacarpiana del dit polze a la mà esquerra.A esta prova anava també Paula Corbera, de baixa per una inflamació de la “cintilla iliotibial” a un dels genolls, una dolència típica del Runner. Podria ser excés de pronació?
Sevilla, XXXIIª Zurich Maratón 2016. Més de 13500 inscrits. L’ acaben quasi 11000. Plana com la palma de la mà, però igualment dura i tècnica. Una Marató que sent tan plana obliga el corredor a dosificar-se, forçant-se per a no deixar que s’ exite el ritme, domant i retenint els “cavalls” per a passar el mur en idònies condicions físiques… i per tant mentals. I els dos Peuets que visiten la antiga Ispal, més avant Hispalis, omplin les nostres esperances i compleixen les seues expectatives d’ una manera quasi perfecta.
Tomàs Cuesta creua meta amb un temps de 3h06:29 i Pedro Cascales amb un crono de 3h30:48. Uns veterans“D” i “F” que toquen el cel. Dos marques extraordinàries, i regularitat de rellotge suïss de Tomàs en tots el parcials entre 4:12 i 4:36 al kilòmetre. Un excel·lent! Peter, malgrat mantenir menys regularitat, tenallat pel temor de repetir abandó per problemes físics com a València, acaba també amb un temps de somni, braços en alt, exultant i desvanit! Ha pogut finalment obtenir venjança de la seua dissort el passat Novembre. Amb sinceritat, Diumenge, en assabentar-me dels resultats, vaig tancar el punys amb força!
Mentre uns entrenaven, altres batallaven per muntanya i dos Suecans de blau baixaven al sud peninsular, la secció de Senda-Quets mamprenia la carretera amb tres cotxes d’ excursionistes per cobrir els 180kms des de Sueca fins el “Alto de Barracas” o Pic Calderó a la Puebla de San Miguel del Racó d’ Ademús.
Un dia perfecte sense vent i assolellat. Una ascensió al cim més alt del País Valencià (1836m) fàcil, amb grans rotgles nevats encara i un preciós i monumental pi de quasi 300 anys anomenat “Pino Vicente” en honor al cap de forestals que el salvà de la tala pels anys 60. Els llançament de boles de neu van ser la activitat més corrent i el clic-clac de les càmares de fotos es tornava imperceptible pels riures i crits que omplien tot el Javalambre.
El dinar, al local de la “Comisión de Fiestas” preparat per un dels 17 habitants de la Puebla constava de gatxes de pastor acompanyades de cansalada magreta, sardines salades i bacallà. Àpat consistent, ben regat i conclòs amb una variadíssima profusió de dolços. Dilluns comencem una dieta dràstica! O dimarts…
Joanjo Presència
Peus-Quets
