A Peus-Quets hem viscut així la marató

A Peus-Quets hem viscut així la marató

Diumenge, València va vibrar profundament, físicament i sentimentalment. En lo físic per que quasi 25.000 corredor i corredores feren tremolar edificis, ponts i asfalt al seu pas pels carrers de la capital.

Sentimentalment per que es palpava la densitat de les emocions. Els que hi corrien per primera vegada, il·lusionats, ignorant on estaven immersos. Els veterans, més lúcids, sabedors per ser repetidors de la prova, conscients de la magnitud i gravetat del repte. La emoció per igual de uns ¡ altres de veure’ s tan insignificants entre tanta gent, i tan importants per ser uns valents a qui el desafiament de la Marató no havia acovardit. I a més de tot açò, unes quantes banderes franceses i molts llaços i crespons negres recordant el dol europeu en memòria de les víctimes de Paris.

peus-quets-marato-valencia-2015-2Nervis a flor de pell, tics convulsius, riures alterats, agitada impaciència esperant la sortida. Els 25000 Runners concentrats als seus “caixons” respectius s’ abandonen a les seues manies i de sobte mouran, primer caminant per la ingent quantitat de efectius presents a l’ eixida, després ja corrent cap a la glòria. Un allau de colorets es mou pintant el pont de Monteolivet d’ un impressionisme o puntillisme dignes de Cézanne i de Seurat el dos junts!

Els primers 30 kilòmetres, els que diuen que se corren amb les cames son eminentment físics. Fins aquí tot anirà bé. Del 30 al 33 s’ aixeca el famós mur, muralla per a alguns. Es la distància crítica, la del “…no puc…”, la del “…ja en tinc prou…” però també la del “…si que puc…”, la del “…ja queda poc…”. Allà ja s’ en veuran caminar uns quants, reclamant “Reflex”!

Del 33 fins el 38, aniran repetint-se que ja van cap al centre, però les cares desencaixades trairan un cos castigat, els rictus de dolor i els ulls rojos seran la imatge del patiment del corredor. A partir del 30, ja deuen córrer amb el cap. El poder de la seua ment i la obstinació els farà avançar, perdent força i minuts però retallant la prova petjada a petjada. Eixes cares si que son l’ espill de l’ ànima!

Quant albiren el cartell del 39, els esperits comencen a somriure, una onada interior d’ alliberament remourà els seus valors de patidors esportistes. Sols es dolor, res, ja estem al cap del camí! Molts reviscolen, i la catifa blava ja els espera. Eixos 195 metres finals son els que se corren amb el cor! L’ arc de meta està a tocar, la glòria, el honor, el premi son al seu abast. I els plors, la consciencia del dolor, els vives i crits de públic i speaker, tot plegat, faran que els explote per dins el sentiment d’ orgull i satisfacció de ser “Finishers” d’ una Marató.

Divuit Blavets a més de Gema, Paqui i Paco de fora del Club van prendre la sortida al Pont de Monteolivet, disposats a lluitar contra els kilòmetres, però sobretot contra ells mateixos, amb la esperança que ment i cos troben, un punt, una sort de simbiosi sinó de complicitat al menys amable, clau per a la consecució d’ un repte tan complicat. Estan preparats. Les directrius de Carles i el saber fer del Berri i del Joan ha complert la seua funció.

Setze creuen meta. Pedro Cascales es veu obligat a l’ abandó, afligit d’ una lesió muscular i tendinosa recent. Luis Gimenez, afectat per unes doloroses rampes als bessons en les dos cames es veu obligat a tombar-se al terra a 4 kilòmetres de meta i recollit per l’ ambulància es traslladat al “paddock”. Amarg i decebedor punt final a tanta esperança i fe depositades en eixe somni. Cruel i immerescut desenllaç a la molta preparació invertida durant tants mesos. Dura i injusta lliçó de vida. Però tots tenim clar al Club que el Runner mai abaixa la cresta! Ho tornaran a intentar, n’ estic convençut, amb la força i la determinació redoblades!

Rubén Cerros arriba a cobrir la distància per baix de les tres hores: 2:55:44. Es un temps estratosfèric! Tomàs Cuesta fa 3:05:19; Carles Micó tot i arrossegant molèsties des dels entrenaments, 3:08:57 i Javier Mancebo 3:23:10, tots sobradament per baix de 5 minuts/km. Mantenir eixos ritmes en una marató només es donat als que han sigut parits per a ser atletes!

Miquel Morera, Joan Antoni Martinez, acomiadant-se del Club, Oscar Bonet i Prese Claver passen per meta llargament per baix de les 4 hores. Alice Rebull sobrada de cama i pulmó i Amparo Cebolla més justa i tirant de convicció mental, a penes sobrepassen les quatre hores. Un excel·lent crono de dos “màquines” del Running.

Inma Ortells, sencera en meta, Cris Roman i Marcos Beltran, destrossats i Mila Sifre molt més en forma que en el 2014 tanquen el crono entre quatre hores i mitja i quatre hores quaranta.

Reme Beltran ho assoleix a base d’ amor propi i tossuderia. Punt d’ honor de corredora que li atorga un “doctorat” en Running! Hi havia que arribar, i s’ aconsegueix tancant els punys i prement les dents. Una dona amb totes les de la llei!

Els blavets van tindre uns quants components del Club recolzant-los i acompanyant-los durant una llarga estona del recorregut. La companyia en carrera de Berri, M. Carmen, Luisa, M. José, Sales, Manu, Sari, Assumpta, Mònica i Xavi va ser un ajut importantíssim. La presencia de bon matí dels Peuets abans de l’ eixida fou un bàlsam de tranquil·litat i confiança i la seua presencia a cerst punt del circuit després va ser un xut d’ adrenalina.

Així doncs va vibrar, gaudir i plorar Peus-Quets a la Marató de València este passat 15 N.

Joanjo Presència
Peus-Quets


 

Deixa un comentari

El vostre correu electrònic no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.