Si bé vaig titular l’ any passat –Peus-Quets se doctora-, quant es va fer la Marató de València, aquesta vegada la llicenciatura es el diploma que mereix tot “finisher” del Gran Fons de Setaigües. La “joia de les carreres populars” li diuen. Se sent per tots els fòrums de corredors “… si no has fet Setaigües no et pots considerar un corredor!” I, a fe meua, es dura, molt dura, però recaptant sensacions i opinions dels participants, gràcies a la excel·lent temperatura ambient al dia de la prova, la dificultat va ser molt menor que l’ any anterior. Els 23º C que campaven al mercuri eren ideals per a gaudir d’ una meravellosa prova per part de tots, tant públic com corredors.
En pro de la veritat, guaitar un moment al perfil del Gran Fons de Setaigües es esgarrifar-se de segur! Una fulla dentada de serra. Penjades i llarguíssimes costeres, seguides per abruptes i ràpides caigudes de l’ asfalt precipitant-se cap a la propera pujada, aquesta més llarga i empinada que la anterior… un circuit sense repòs, cap pla, puja, baixa, puja, baixa… Quant el cos puja, sofreix i pateix, s’ esforça sovint m és enllà dels límits del propi atleta, i més quant el recorregut t’ ho demana de manera continuada. Quant l’ atleta es llança cap avall, transforma l’ esforç en fre, blocant genolls i turmells i controlant el centre de gravetat per a no estavellar-se contra el terra en un desequilibri irremeiable. Una feinada. Una llavor titànica. Digna carrera de fer part dels Dotze Treballs d’ Hèrcules!
En raó li donen eixa importància. A més d’ haver-se llaurat un nom, el poder de convocatòria fora de rang que ha aconseguit Setaigües es immens: mancaren una trentena per a cobrir els 2500 Inscrits, màxim autoritzat. Acabaren 2230 ànimes, que amb tots els honors, creuaren meta. La elit del mon runner hi estava present: els Tougan, Oumellal, AAkaou, Ait Khamouch, Zitane, El Hand, que toparen amb Ricardo Serrano, Enrique Meneses i Octavio Sanchis, intractables adversaris. Compartir carrera amb esta “crême de la crême” es un luxe per a molts, encara conscients que anar a fer-la per sota dels 50mn com ells es pura utopia.
A Peus-Quets, Carles Micó tenia en ment acabar per baix de l’ hora, i ho va complir: 59:47 i 66è de la General. Una gran marca. Remarcables els registres també a càrrec de Rubèn Cerros que feu 1h04.52 i J. M. Lena que feu 1h07.51. En dones, Prese Claver tanca el crono en 1h19.16, sent 5na de les Veteranes B, Lourdes Inglada marcà 1h29.59 i M. Carmen Garcia, 1h35.36, i Mila Sifre, 1h36.17, feren el 4rt i 5è lloc en Veteranes C. No hi hagué podis, però si satisfacció i orgull. Esta vegada no es tocà el cel…, i es que penosament se sorgia de un infern!
La organització planejada meticulosament sent aquesta la 36na edició, encara va mancar de un detall important: augmentar, si cap, duplicar el nombre de dutxes al poliesportiu: van ser realment insuficients per a la ingent quantitat de runners que allà s´hi acumularen. Per lo que fa la resta, un excel·lent! I que dir de dos pesos pesats entre els rotgles de les Voltes a Peu que a l’ escenari amenitzaven públic i atletes: Tony Gil i Recaredo Agulló. Perfectament sincronitzats i mereixedors d’ un altre excel·lent! Definitivament, una gran prova, un gran públic, un gran poble, un dia immillorable!
Peus-Quets amb Ramón Monjo i la junta al front, que el seu dia, a una assemblea, determinà que l’ eixida anual del Club era a Setaigües va encertar de ple la elecció: qui ja sabia de la prova va repetir, qui no en sabia res, es va atrevir. Tots i totes ho acabaren. Totes i tots, davant la incertesa d’ on s’ havien endinsat, iniciaren l’ aventura, unes papallones atemorides a la panxa com Assumpta tot i sent veterana i un inquiet somriure presoner als llavis com Reme Beltrán o M. José Sanz, sent elles neòfites en açò del córrer. Llicenciatura aconseguida. Heu fet Setaigües, sou corredors i corredores de ple dret!
Joanjo Presència
Peus-Quets