Senda-Quets: Abordatge a Tabarca

Senda-Quets: Abordatge a Tabarca

Al calendari de senderisme de Peus-Quets i marcada com a última sortida de “trekking”, Santa Pola i l’ Illa de Tabarca figuraven quasi com el caramelet de la temporada, la darrera cirereta que culmina el pastis. I la realitat ha desbancat tota expectativa. De la cinquantena de senderistes que preveia la secció de Senda-Quets, un autocar complet, s´ha augmentat a noranta senderistes.

Doncs, el diumenge al matí, mouen de Sueca cap al sud d’ Alacant, dos autocars amb gairebé tot el club a bord. L’ esmorzar acaba aviat, als peus del penya-segat que grimpa cap al far de Santa Pola, la torre de l’ Atalaiola. La colla ataca des del nivell del mar, l’ estreta i molt empinada senda que ens portarà a coronar el tallat de 140m d´alçada.

Des del mirador dominem la Mar Mediterrània, autèntica bassa d’ aigua queta i clara, tan blava que este Mare Nostrum sembla vestir l’ equipatge de Peus-Quets. Allà de front, a una mica més de dos milles flota l’ illa de Tabarca, la plana, envoltada d’ una lleugera boirina, ancorada al fons marí, encara endormiscada, indolent i serena, atractiva i ociosa. Des de on som, apreciem les costes que naden cap al nord on se retallen perfectament Alacant i el Benacantíl, mentre que mirant al sud, posen rumb cap a Torrevieja, silueta ben retallada al fons de la imatge.

La vista s’ escampa de tal manera que l’ horitzó pareix mostrar-nos la curvatura de la Terra. Es un moment impagable! Sols ens queda ja cobrir la petita distancia des de la cornisa fins la Torre de les Escaletes, torre vigia que encara campa intacta i altiva, i somnia, a l’ aguait, ja no amb els vaixells pirates sinó amb els luxosos creuers que passen per alta mar, ignorants de la fabulosa costa que no admiraran.

Prompte estem ja al port, acomodant-nos a una xalupa que ens fa el trasllat a Tabarca. Esta xicoteta illa està farcida de restaurants i guinguetes per refer-se per dins! Uns pocs prompte escollim un establiment que acoble millor a les nostres inquietuds culinàries. La gran majoria de la resta dels excursionistes prefereix un petit “pic-nic” a la vora de la mar, en plena platja, per a gaudir del sol, de l’ aigua transparent i fer una mica de “snorkel”, entre peixets i posidònies. Malgrat que nadar en unes aigües cristal·lines es un dels meus passatemps més volguts, li tinc terror al sol: em creme con una gamba, em pele com un pimentó, i torne a estar més blanc que l’ hàbit d’ una monja!

Ha donat prou temps per a menjar i beure, passejar i xerrar, nadar i inclòs, els fotògrafs, fer alguna que altra malifeta! Però ja l’ hora de plegar trastos ens apressa. De nou el xop-xop de les curtes ones contra el bastiment de l’ embarcació i dolçament bressolats voltem el timó rumb al port de Santa Pola. En res, cap a Sueca. A l’ ànima ens queda com cada vegada, un bon registre de plàcids moments i aigües paradisíaques. Ens enduguem un bon bagatge de imatges per a somniar durant unes quantes setmanes.

Evidentment l‘ atletisme també ha sigut protagonista, i molt. La Volta a Peu al Palmar ha reunit més de quaranta corredors de Peus-Quets, el Club més nombrós a l’ Illa del Palmar, un riu blau entre bancals verds. Grans cronos de Carles Micó i Fran Llopis, molt bons registres de Lena i Toni Martínez, i podis de dos enormes corredores, un primer lloc de Amparo Cebolla i 3er de Carmen Garcia en Veteranes B i C. Blau per tots llocs, a peu de pista o tocant el cel!

Al trail del Rebollar, hi van participar Eduardo Lopez i Encarna Fernàndez. Bon cronos dels dos. Passats els esgotadors 23 kilòmetres per muntanyes de l’ Altiplà de Requena, després de 2h18, Encarna entra 3ª, ocupant podi una vegada més. Grans entre les grans els nostres muntanyencs!

Prese Claver, a la Nocturna de la Platja de Gandia, s’ entrega a un rodatge per a posar els motors a punt després de la lesió, abocant-hi nervi i raça per a tancar el bucle dels 10K en 48:48. I li quedava fons i força per a més!

Lorena Colomer i Mónica Carrasquer viatgen a Madrid a la Spartan Race, una prova d’ obstacles al més pur estil “pista americana”, de fang, de cordes i fil-en-pua, de murs i clots, de saltar i reptar, de cables i equilibris, a la fi, circuit a lo Rambo! Gran experiència, gran divertiment on estes dos intrèpides Peuetes s’ han fet un fart de riure.

En veritat vos ho confesse: n’ estic esgotat, impressionat per lo que dona un cap de setmana a Peus-Quets!

Juanjo Presència
Peus-Quets


 

Deixa un comentari

El vostre correu electrònic no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada