Faig servir la metàfora de comparar les 30 Trobades d’Ensenyament en Valencià de la Ribera amb un riu, perquè alguns aspectes de la situació actual del riu Xúquer són molt semblants a la situació del valencià al nostre país. En efecte, la situació d’indefensió del Xúquer s’assembla molt a les agressions sistemàtiques que ha rebut la nostra llengua de part de l’administració educativa autonòmica durant els darrers 25 anys.
El valencià, com el riu, no s’ha considerat mai patrimoni de tots els valencians i valencianes, un patrimoni a conservar, a millorar i a difondre. Per contra, també la diversitat lingüística del nostre país, en altres latituds d’Europa valorada com una riquesa social i cultural compartida, als despatxos del govern autonòmic s’agafa com una amenaça a l’espanyolitat més estantissa i, en conseqüència, s’hi prenen decisions polítiques per fer boicot al creixement de la demanda d’escolarització en valencià. En sintonia amb això, el nostre riu ha perdut el caràcter de riu per ser víctima d’operacions especulatives, d’una sobreexplotació compulsiva dels seus recursos o d’una guerra larvada entre territoris. En essència, el debat sobre què és un riu i quina funció social realitza una llengua és un debat paral·lel que mantenen dos bàndols ben dispars: l’un, el govern autonòmic, instal·lat en una dialèctica manipuladora i obsessionat per l’argumentari secessionista i, l’altre, Escola Valenciana, Xúquer Viu i bona part de la ciutadania, en uns plantejaments embrionaris en què distingim la llavor de les societats més evolucionades, econòmicament més sostenibles, a la recerca constant del progrés social, més democràticament participatives, culturalment més transversals.
La crisi econòmica que sofrim, de la qual som víctimes però no causants, ha provocat, amb l’excusa de la recuperació econòmica a qualsevol preu, la vulneració de drets fonamentals, individuals i col·lectius, retallades als serveis públics i ha inaugurat una reforma sense precedents del model de benestar social sota la filosofia “si ho vols, paga-ho”. Aquesta darrera reforma estructural ha necessitat d’un canvi profund en el terreny dels valors socials, la societat en general s’ha fet més materialista i la ciutadania s’ha despullat del seu rol i ha assumit el de consumidor, usuari o client. En el camí, hem perdut els grans instruments de transformació social, entre els qual es troba l’educació, i hem perdut consciència política. Per això, cal recuperar l’energia del debat. En aquest debat, el paper de l’educació forma part d’un sil·logisme clau per posar les decisions polítiques més transcendentals en mans de la ciutadania, una eina de transformació que construirà el món a la mida de les persones i no un negoci, com sembla apuntar l’última reforma universitària del ministre Wert, que acurta els anys de carrera i allarga els anys de màster.
En aquest context de debat educatiu, el qual engendrarà un nou model i una nova llei educativa, el valencià ha de convertir-se en la llengua vehicular d’ensenyament en tot el sistema educatiu valencià, que haurà de ser plurilingüe, multicultural, transversal, de gestió pública i democràtica, inclusiu i coeducador, no confessional, compromés amb els grans reptes que generen les realitats que vivim. Si no, haurem desaprofitat la nostra oportunitat de protagonitzar el futur.
En aquest procés de debat, fructífer i de gran calat, que conteste l’eslògan de les Trobades “L’escola que volem”, necessitem la implicació activa de les comunitats educatives, dels moviments de renovació pedagògica, de les Universitats, de les organitzacions polítiques i sindicals, de les Federacions d’AMPA, de les empreses culturals vinculades perquè col·laboren en el disseny del nou model educatiu, un model que haurà de respondre els grans interrogants que defineixen el paper social de l’educació i que haurà de satisfer les expectatives dels professionals que hi treballen i dels usuaris i beneficiaris dels centres educatius. Haurà de ser un debat valent, sense llasts heretats ni fronteres prohibides, fonamentat en els avanços científics i en els laboratoris d’idees i experiències d’arreu del món, obert a la discussió pública, a la discrepància ideològica, però ambiciós en les premisses polítiques, generós en l’apartat pressupostari, en concepte i quantia.
En definitiva, serà una nova llei que davant el seu procés de redacció Ovidi Montllor hauria exclamat “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”.
Joan Cortés
President de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera
Informació de la Trobada de La Ribera. Alginet, 19 d’abril de 2015
