Diumenge, 22 de Febrer de 2015. Surt un autocar complet a les huit del matí des de Sueca cap a Gàtova, al Camp de Túria on es preveu esmorzar abans de començar l’ ascensió al Pic del Gorgo, cúspide de la Serra Calderona que domina la comarca a 905m d’ altitud. L’ esmorzar, al raser del Molí de la “Ceja” ens costa una mica d’ engolir: el vent gèlid i desencadenat ens obliga a encongir-nos com caragol dins de la closca, tremolosos i maleint Èol…, i tota la Rosa dels Vents.
Mal que be, iniciem la caminada, i, oh miracle!, cau de colp la força del Mestral com si ens endinsarem a un passadís privilegiat. El sol comença a dissoldre els núvols, i s’ instal·la a tot el grup somriures i bon humor. El camí de Tristàn, una llarga i ampla pista primer, canviant a estreta i pedregosa senda després, van a conduir-nos al vèrtex del Gorgo en dos horetes. Des d’ allà divisem el Pic de l’ Àguila que guaita vigilant les cases gatoveres, el Penyagolosa dominador de la orografia castellonenca, la Vall del Palància, el naixement del barranc del Carraixet, Sogorb i Castellnovo, Olocau i Marines-Viejo.
Però lo que ens fa realment prisar el ulls i picar-nos l’ interès es el descobrir al lluny la silueta del Montgó i una mica més a prop la Muntanyeta de les Raboses i la badia de Cullera. I es que lo propi t’ atrau i no volent, cerques els teus orígens, la teua terreta, el teu ser. Recuperem l’ alè, sessió de fotos ben ventades allà dalt i anem llançant-nos cap avall, car el dinar i la cerveseta al Restaurant La Fuente mouen un poderós imant que ens atrau irremissiblement. De passada fem una aturada a la Cova de Sacañé, desmesurat forat, depressió càrstica d’ on es veuen moure variades galeries que s’ endinsen cap al fons de la Terra.
De nou al Molí de la “Ceja”, una bona part del grup segueix a peu els dos kilòmetres que encara hi ha que davallar fins el poble, i uns altres, aprofitant que encara no es compleixen les quatre hores de caminada continuen a la descoberta de la Mola de Segart i la Raja de la Calderona o Càries de la Mola. Ens sorprèn i angoixa un tallat, un congost considerable i perillós pel vent que allà dalt torna a bufar. Ens hi aboquem amb gran precaució i molta cura, atemorits per la profunditat de la gorja. I ja, amb la curiositat satisfeta, desfem el camí, esta vegada ja de manera definitiva cap a la taula, on ens espera un calent i reconfortant plat d’ olla gatovera.
Vull destacar la important i frondosa vegetació de la que hem gaudit a tot el recorregut. L’ alzina surera, el pi roden, l’ ametler, l’ alzinall o carrasca, l’ arboç i alguna olivera fan el cens d’ arbres de la Calderona. La vegetació de matoll es de llentiscle, timó, romer i sàlvia. Ha sigut un perfecte passeig de Senda-Quets dins d’ un meravellós decorat, unes relaxants vistes entre esplèndides, poderoses i roges muntanyes, totes de verd vestides, attrezzo de luxe en estos temps de continus incendis i sequeres. Un dia perfecte en un entorn perfecte i en perfecta companyia.
Juanjo Presència
Peus-Quets
