Peus Quets es mou amb ganes de guerra

Peus Quets es mou amb ganes de guerra

La setmana passada s’ obria la temporada de l’ any natural de carreres populars a Xeraco. La cursa va tindre una variada participació per part de Peus Quets, grans, ràpids, veterans, corredors de gran prestància que ho van fer molt rebé i unes Peuetes i Peuets més humils, però guerrers i compromesos aconseguint creuar meta amb una important càrrega d’ autoestima. Allà hi vaig veure darrere dels somriures als rostres un alt grau de satisfacció amagat a l’ ànima.

Aquest diumenge ha passat un tant del mateix. Grans curses i òptims resultats, grans Peuets i Peuetes i com diu la Joana, endorfines a tope!

Ramon Monjo seguint la línia que se marcà al 2017, continua associat a la modalitat de Trail. I amb raó i motius. S’ en va a la Plana Alta, a córrer una curta prova de muntanya amb 600m de desnivell positiu i 1200 acumulats. Xª Cursa de Muntanya de Torreblanca. 7º graus, Plaça Major o de l’ Esglesia, 500 participants, recorregut no excessivament dur però de gran exigència pulmonar en els curts trams de pujades i de domini muscular en les baixades. Finalment és exactament allò que diuen: una cursa molt tècnica! Les contrades de les Coves de Vinromà, la Vall d’ Alba, Bell Lloc, Cabanes, Alcossebre o Alcalà de Xivert, al voltant de Torreblanca son zones de durs barrancs i rigorosos turons previs al Parc Natural de la Serra d’ Irta o les altures del Maestrat, i si bé la prova és declarada de 16.800m, no deixa de ser molt més que seriosa.

Ramon va a córrer la distància de 16.960m en 1h32’45”, a 5:31mn/km. La organització dona 4 hores per tancar carrera! Entrarà el 57è de la general i 3er dels Veterans B. Movent a les 9 del matí… li sobra temps per esmorzar i pujar a podi! Crono de gran corredor, encomiable carrera!

Xª 10K Ibercaja 2018. A València van a trobar-se dotze Peuetes i dos Peuets! Woman Power! Valentia femenina diumenge rere diumenge. Fa a penes any i mig, la majoria de les nostres dones del Club de recent incorporació encara completaven les proves de 10K al voltant de l’ hora, entre 59mn i 1h05. Això ja pareix ser història. Quasi totes van entre 54mn i 58mn! El procés ha sigut constant i ferm. Els entrenaments del Berri han donat fruit i la constància de les nostres fémines ha obtingut premi. Entre el 54’07” de Sari Roselló i el 57’57” de Reme Beltran entraran Mila, Miguel Perez, Elo, Neus, Sonia, Juan, Mónica i Pilar.

Una mica més tard i plena d’orgull passa meta Maribel Soriano parant rellotges en 1h02’29”. Un franc progrés. Joana Del Roj, perseguint la tasca de posar-se en forma, acompanya una jove debutant vinguda a aprendre. Entra en 1h03’20”. Ens queden M. José Sanz i Pepa Baldoví. Les dos amb problemes, articulacions i asma, passaran l’ arc de meta amb més tranquil·litat, completant el primer 10.000 valencià tirant de cor i amor propi, amb més força de voluntat que forces físiques. Lo mateix li ha passat a Mónica que ha tingut que frenar en cursa per problemes musculars. Lo propi d’ un Runner, un ser habituat a sofrir!

Caldrà ressaltar el 3er lloc de Mila Sifre en Màster 60 que ha corregut un excel·lent 10K Ibercaja 2018. 54’15”, un molt bon temps per una “sexygenària” de 64 anys. També cal ressaltar el error de la taula de cronometratge de Sportmaniacs en atorgar el tercer lloc del podi a un’ altra corredora. Eixe error deixa la nostra representant sense foto al podi i sense trofeu de reconeixement! La reclamació s’ ha fet i ja veurem quina és la resposta. Esperem que siga sols un error… involuntari. No deixa de ser una mica indignant per a una carrera tan prestigiosa i amb una afluència de més de 12.000 corredors. Penós!

A cada carrera em crida la atenció la mirada de moltes i molts corredors que els dissabte o diumenge se troben en línia de meta i departeixen abans del tret de sortida. Sempre hi veig una flameta, pot ser una espurna al fons dels ulls, una llumeneta d’ il·lusió. I és curiós com contrasta este diminut esclat de llum d’ esperança amb el imperceptible tic nerviós d’ inseguretat que aqueixa a la majoria dels Runners abans de la sortida, o eixa molesta sensació de buit al estomac o de temor als budells…

Es barregen il·lusió i por, optimisme i pànic, anhel i esglai… una contradictòria sensació que en meta, s’ esfumarà deixant la mirada més clara i franca, mirall de l’ ànima contenta, feliç, empàtica i oberta. Malgrat l’ aprensió del començament, el patiment en carrera, els problemes físics o mentals per a culminar una distància de competició, malgrat tot, passar sota l’ arc de meta és un triomf, una gesta que, anul·lant tot allò de dolent o desagradable de l‘ eixida, canvia la guspira, la flameta del fons dels ulls en una llum clara i il·luminadora! Eixa és sens dubte, la imatge franca de la felicitat.

Joanot Presència
Peus Quets


 

Deixa un comentari

El vostre correu electrònic no es publicarà.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.