M’ agradaria marcar un puntet sobre la estranya contradicció que alberga este esport del córrer, paradoxa que radica en el sentiment que amalgama i agermana els membres de un club contra la solitud que este experimenta, quan està en carrera. La tasca de un Club es fer pinya de homes i dones, i curiosament, la carrera individualitza les persones i les voluntats.
Quant un corredor pertanyent a un club es calça unes sabatilles de córrer per a participar a una cursa per primera vegada, sap que eixa vegada no es veurà abandonat a la seua sort, sol i desemparat. Algú del grup, més veterà, li farà de cicerone, de manera abnegada i solidaria, motivant-lo, animant-lo i aconsellant-lo. El principiant creuarà meta, il·lusionat, satisfet, amb els ulls humitejats per les llàgrimes, ple d’ eufòria i sabedor de que es capaç d’ acomplir una gesta que va a calar al fons de la seua ànima, una miqueta estimulant-li el ego. Sense ser conscient, s´ha infectat del virus Running. Esta infecció es veurà alimentada pels circuits i trails que proliferen per tot arreu. La cursa l’ ha captivat i abduït. Mai més podrà deixar de córrer.
Però probablement siga esta vegada la única vegada que estiga voluntàriament acompanyat. El creuar meta li ha donat, en certa manera, el “carnet”, la llicencia que el titula corredor o corredora. A partir de eixos mateixos instants se les tindrà que arreglar tot sol en la pròxima carrera, la seua segon, sabedor que no el poden ajudar sempre. Es el instant clau, el vertader, el crucial. Es el moment on s’ enfrontarà a ell mateix, on estaran ell o ella i el recorregut d’ asfalt o de terra, sols cara a cara. Al darrere el passat, al davant el futur!
Una miqueta de tot açò passa a totes les proves de Voltes a Peu, on cadascú intenta acoblar el seu ritme al de algú que com ell porte eixa cadència per tal de no córrer en solitari, com si la proximitat de l’ altre fora una petita glopada d´ oxigen, un xicotet impuls per a seguir. Pues be, res de tot açò ha passat a la 1ra Volta a Peu de Muntanya de Llaurí del Dissabte al matí. Prova dura entre les dures, curta de 15K però triplement intensa, de un desnivell positiu acumulat de 950m, xifra que pinta clarament el percentatge desmesurat de les vessants enfangades i relliscoses de la Serra de les Agulles, i on en gran part del circuit, els Peuets s’ han acompanyat!
Dotze dels nostres, desdenyant un oratge hostil, han pres d’ assalt… els alts de la pedrera de Llaurí. Eduardo Lopez entra en 2h11, Sari Rosello, primera de la seua categoria, 2h30, fermament i sàviament escoltada per J. Manuel Lena i Lourdes Lledó farà 3ra. Alice Rebull, 3h02, Cris Roman i Sales Mañez juntetes, protegint-se una i altra, entren en 3h08. Mila Sifre, farà 3h11 i primera de la seua categoria Master, seguida de M. José Sanz, segona. Peus-Quets escala quatre podis comptabilitzant quatre trofeus. Ara, si algú diu més que alce la ma! Luisa Carbó va mesurar la duresa del circuit d’ una llargada al pedregós recorregut. Masegada i dolguda, arrapada i ensangonada, deixà la cursa al km 5. N’ estic segur que eixe contratemps no fa més que esperonar la seua fúria ressentida. Però no obviem la nostra Reme Beltràn, que malgrat la classificació, ha exposat que quant una voluntat s’ instal·la a la ment humana, cap obstacle ho atura. I sent Reme neòfita en proves de muntanya ens ha demostrat el preciós caràcter i força que se pot imprimir, volent, en la consecució d’ un repte. Se va superar i hui, es més dona, si cap!
Carles Micó, al primer 10K de la Ciutat de Castelló acaba en 35mn40, divuitè de la General. Diumenge, al 19è 10K de Gata de Gorgos, la nostra Campaneta que no la de Peter Pan, Prese Claver, salta al 2on lloc del caixó. Encara en voleu més? Peuetes totes, sou adorables!
Juanjo Presència
Peus-Quets
